El dret d’opció lingüística a la sanitat balear

Els ciutadans de les Illes Balears, en el marc del règim jurídic vigent de doble oficialitat lingüística, tenen dret a relacionar-se amb les administracions públiques en qualsevol de les dues llengües oficials. Se’n diu dret d’opció lingüística i se’l considera inherent al caràcter oficial d’una llengua. Dit d’una altra manera, constitueix un dret lingüístic que deriva directament, sense necessitat de major desenvolupament, de la declaració d’oficialitat mateixa: de l’article 3.1 de la Constitució, per al castellà, i del 3.2 en connexió amb l’article 4.1 de l’Estatut en el cas de la llengua catalana.

Són els poders públics els responsables de garantir que els ciutadans puguin exercir aquest dret de tria lingüística amb plena normalitat i sense entrebancs dissuasoris: tant en el seu vessant actiu (dret d’expressar-se en la llengua de preferència) com en el passiu (dret a ser-hi correspost). I pel fet de tractar-se del resultat d’una decisió constitucional, les dificultats que això pugui generar per a les administracions no són motiu suficient –així ho entén el Tribunal Constitucional– per desvirtuar-la i convertir-la en irrellevant. Doncs bé, resulta evident que aquest dret esdevé paper banyat si l’administració renuncia a exigir una capacitació lingüística adient al seu personal.

El degoteig constant d’incidents esdevinguts en la sanitat balear per motius lingüístics derivats de la manca de coneixement de català d’alguns empleats públics posa en evidència que ens trobam lluny d’una situació de normalitat. D’acord amb les dades proporcionades per l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics (només el fet de propiciar la visibilització del problema ja en justifica la creació), en nou mesos s’han presentat fins a 58 reclamacions per possibles vulneracions de drets lingüístics en aquest àmbit. Per poder valorar correctament la magnitud de l’anomalia, s’ha de tenir en compte que aquesta xifra just representa una part dels casos reals, i que, com a mínim amb relació als que han transcendit, els pacients que optaven pel català únicament demanaven que se’ls permetés fer-ne ús, és a dir, simplement que se’ls entengués (vessant actiu), i no que, en correspondència, se’ls atengués també en català (vessant passiu).

Per això sorprèn que la Conselleria de Salut manifestàs la setmana passada que “amb la normativa vigent es poden preservar els drets lingüístics... dins l’àmbit del Servei de Salut i, per tant, no es preveu que s’hagi de fer cap canvi normatiu ni quant als procediments”. Sobretot perquè el Decret 8/2018 (‘decret del català a la sanitat’), pel qual es renunciava de facto a establir la capacitació lingüística com a requisit (s’hi establia una moratòria de dos anys), va ser anul·lat el mes de gener de 2020 pel Tribunal de Justícia de les Illes Balears per contravenir la Llei de funció pública, que (reformada el 2016 per posar fi a les principals mesures regressives del govern Bauzá en matèria lingüística) exigeix el coneixement de la llengua catalana per a tots els empleats públics sense cap gradació temporal. Fa falta conèixer quina serà la propera passa del Govern per sortir d’aquest impasse normatiu. I caldrà estar-ne a l’aguait per comprovar si, d’una vegada, es pren seriosament el dret d’opció lingüística a la sanitat o continua fent el ronser.