El dret de l’estat i l’estat de dret

Un parell de dies abans de fer-se efectiu l’indult als presos polítics catalans, José Luis Ábalos advertia a aquests presos que “si ho tornen a fer, l’estat de dret actuarà”. Ja se sap que les advertències d’Ábalos en realitat són amenaces. No sabem si el to de la seva amonestació hauria estat el mateix després de saber-se oficialment la postura del Consell d’Europa sobre Espanya i Turquia. (Per cert, les reaccions generals de la dreta extrema i de l’extremíssima recorden les dels franquistes quan, en temps de Franco, Europa protestava per les follies criminals del dictador).

La qüestió és quasi sempre la mateixa: si no vens a les meves, estàs contra l’estat de dret. Estam tan avesats a sentir aquesta cançó que ja ni atenem a les paraules. I l’estat de dret s’ha solidificat en l’imaginari popular com un conglomerat de lleis d’origen superior i a les quals es deuen tots els ciutadans de l’Estat. Però la realitat és que l’estat de dret és una projecció dels homes que hauria de reflectir els ideals i els interessos de la població i les seves contradiccions. No és, per tant, la solidificació d’uns materials jurídics inamovibles.

Així defineix la Viquipèdia l’estat de dret: “Un sistema institucional en què un estat garanteix els drets individuals a partir de l’aplicació de la llei d’acord amb la dignitat de les persones i fent que la sanció de les conductes il·legals recaigui exclusivament sobre els seus autors”.

Com s’aplica la llei? Qui legisla? Què s’entén per dignitat de les persones? Realment la sanció de les conductes il·legals cau –i, exclusivament,– sobre els seus autors? Pot passar que el legislador no tengui en compte la dignitat de totes les persones. Pot passar que la llei no s’adapti a les noves realitats? I quan l’estat reprimeix una part de la societat per mor de divergències polítiques expressades al carrer, actua contràriament a l’estat de dret? Respecta sempre la dignitat de les persones? Poden passar tantes coses, que, diríeu, l’estat de dret s’hagi de revisar, redissenyar d’una setmana a una altra. Espanya s’avé molt amb el concepte d’eternitat, molts espanyols creuen de bona fe i enteniment escàs que ja s’ha arribat a la fi de la història, que els mapes són sagrats. I aquesta creença pot imposar-se a tota la ciutadania de l’estat esmerçant-hi forces de seguretat, tribunals i, si s’escau, els vells sometents? Per no parlar de la repressió econòmica, cultural, lingüística, que ja és part de les bastides de l’estat, per més acostumat que hi estigui el gruix de la gent.

L’estat de dret seria, per resumir, l’estat de qui té la força per imposar el seu dret. En quin estat de dret creis que pensava José Luis Ábalos?

Guillem Frontera és escriptor