El dret a la foscor

La nit, d’una gran bellesa mítica, li deixava caure al damunt sos innombrables vels de serena, sense que ella ho percebés.
–Víctor Català, Solitud (1905)

La hiperestimulació és un dels grans mals contemporanis. Es debat prou sovint que la sobrecàrrega mental que patim té molt a veure amb la quantitat ingent d’interaccions, fets i ficcions que ens arriben a través de les pantalles. Però potser hem reflexionat menys sobre com ens afecta un tipus d’informació més simple: la del soroll i la llum antropogènics (és a dir, generats pels éssers humans). La llum possibilita la vida, però el superàvit de llum és perjudicial per a tots els éssers vius de la Terra. La foscor és un bé essencial, un hàbitat indispensable tant per als animals –inclosos nosaltres–, com per a les plantes. 

Al text introductori de Fer créixer plantes en l’obscuritat, una de les exposicions del Centre d’Art Contemporani de Girona (el Bòlit), Ingrid Guardiola parla del burn out individual i planetari. Aquesta sensació d’exhauriment global no és producte només de l’excés de “continguts”, de l’explotació indiscriminada de recursos i la consegüent contaminació matèrica, també és el resultat d’un tipus de contaminació que provoca saturació sensorial: l’energètica. Conscient d’aquest problema, l’excatedràtic de filosofia Pere Horts va fundar l’associació Cel Fosc a Figueres l’any 1996, amb la intenció de treballar per preservar la foscor. La lluita per salvaguardar la nit a Catalunya va començar aviat –International Dark-Sky va ser fundada només uns anys abans– i ha estat pionera a la Península. Però tot i que els astrònoms fan servir el terme contaminació lumínica des dels anys seixanta, fa molt poc que es comença a eixamplar la sensibilització respecte a aquest tema. Justament, el darrer número de la revista Science és un especial sobre la pèrdua de la foscor i coincideix amb el marc ideològic d’un dels llibres de divulgació científica més ben considerats de 2022: The Darkness Manifesto, del zoòleg suec Johan Eklöf. 

La conscienciació sobre els incomptables efectes perniciosos de la llum artificial arriba en un moment en què més del 80% de la població mundial –el 99% a Europa– viu sota un cel on ja no hi regnen les estrelles, sinó la contaminació lumínica. Encara que la llum antropogènica ha estat molt útil per allargar el dia dins i fora de casa i per convertir els carrers en espais més segurs, la nostra obsessió lumínica s’està convertint en un problema ecològic greu. Cal remarcar que no és només la llum estàtica, la que interromp els ecosistemes: la llum que emeten els vehicles –cada cop més brillant i més blanca– també contribueix a la degradació ecològica. La il·luminació artificial afecta fins i tot els animals aquàtics, però, indubtablement, els que més pateixen la nostra obsessió per la llum són els animals nocturns i els crepusculars. Tot sembla apuntar que el canvi de llums de vapor de sodi (de color taronja) a llums de tecnologia LED (habitualment de color blanc) en els fanals està lligat ala progressiva desaparició d’insectes com les arnes. Aquests heteròcers tenen un paper clau en l’ecosistema: són grans pol·linitzadors i alhora són també aliment d’ocells, ratpenats i eriçons. Precisament, va ser estudiant els pol·linitzadors nocturns que els científics van veure com la llum també influeix en la quantitat i la varietat de pol·len que les plantes alliberen. Les plantes, doncs, tampoc no se salven dels efectes de la il·luminació: la llum a deshores perjudica el creixement i la reproducció de les plantes. 

Ara bé, la llum antropogènica no només afecta la biodiversitat i contribueix al col·lapse dels ecosistemes, també té efectes nocius per a la nostra pròpia salut. El novembre passat la UE va presentar un informe sobre la contaminació lumínica a Europa. A banda de les qüestions ecològiques, l’informe també analitza la relació entre l’exposició a la llum artificial –que altera els ritmes circadiaris d’animals i plantes– i la disrupció del son, la depressió, el càncer o l’obesitat. En un article de fa uns anys, un reporter de la BBC que va quedar cec explica que quan li pregunten què troba més a faltar no veure, ell sempre respon: "La foscor". Damon Rose pertany al 10% de cecs que tenen una pèrdua de visió total, és a dir, que no poden percebre llum exterior. Tot i que l’imaginari ens condueix a pensar el contrari, la ceguesa total no es tradueix en viure a les fosques. Per al periodista, el que substitueix la llum exterior és un munt de llum, intensa, canviant i empipadora. I el més angoixant és que per més que tanqui els ulls, el festival lumínic multicolor no desapareix. El nostre cervell necessita percebre i interpretar, per això quan no percep res perd el control. Alhora, també és cert que l’excés d’informació sensorial repercuteix negativament en el nostre benestar.

Malgrat els estudis i els nostres símptomes de sobrecàrrega, però, no sembla que anem pel camí de reduir l’exposició a la llum artificial: la hiperestimulació lumínica a què estem sotmesos des que vam omplir els carrers i les cases de llum s’ha agreujat notablement ara que tenim els ulls quasi permanentment enfocats als smartphones o als ordinadors. Com més va, més víctimes som de l’abducció lumínica. En el nostre imaginari, la llum té una gran potència metafòrica, és un símbol lligat a la cultura, la civilització i el progrés. La fosca, en canvi, roman a la banda del desconeixement, la por i el mal més atàvic. Si partim d’aquesta dicotomia tan resignificada culturalment, és inevitable que predomini el propòsit de “posar llum a la foscor”. Però no és només que la foscor sigui primordial –allò que va existir primer– i que tingui valor en contraposició a la llum: la foscor té valor per ella mateixa. La nit ens ofereix un horitzó visual tan profund que ens permet veure-hi més enllà de l’atmosfera i del temps immediat (contemplar un cel estrellat sempre és sinònim de mirar el passat). La foscor és una oportunitat única per a les cavil·lacions pausades en un món que viu contra rellotge i en constant acceleració. 

De totes les crisis ecològiques que hem provocat, la de la contaminació lumínica és una de les més fàcils de redreçar. Per reduir al màxim les deixalles lumíniques a l’espai públic n’hi hauria prou amb dirigir la llum estrictament allà on cal, limitar la quantitat de fanals (i, idealment, proveir-los de sensors perquè estiguin tancats tant temps com sigui possible) i rebaixar l’espectre i la intensitat tant dels llums estàtics com dels vehicles. En fer-ho, a més de donar més lloc a la foscor, disminuirien notablement les emissions de CO₂. A Ruralisme (Ara Llibres, 2023), la pallaresa Vanesa Freixa parla de ruralitzar la vida, tant a la muntanya i al camp com a ciutat. Una de les coses que reivindica és el valor de la nit i explica com, en anar a viure a una borda de la muntanya, va haver de superar una por a la foscor que té molt més de cultural que d’instintiu. La foscor de la nit és essencial: regula el rellotge intern de tots els éssers vius del planeta i silencia tot allò que és prescindible i que satura els sentits. Carpe noctem.