El dret dels homes a la mediocritat
Els drets fonamentals estan molt bé: el dret a la llibertat, a un procés amb garanties davant la llei, a la privacitat... Sens dubte, les dones hem de continuar lluitant per aquests drets, perquè encara ara els veim amenaçats en algunes ocasions. Ara bé, no hem d’oblidar que n’hi ha d’altres que continuen sent propietat exclusiva dels homes, als quals no ens acostam ni de bon tros. Malgrat que no són drets humans tan bàsics com els fonamentals, sí que són els que evidencien –cada dia, en tots els àmbits, amb una vulgar subtilesa– les desigualtats de gènere. Un bon exemple d’això és el dret a la mediocritat: una quimera per a les dones i un privilegi innat per als homes. Si no, com es podria explicar el que ha passat aquesta setmana?
Em remet als fets. Al voltant de les deu del matí de dimarts, el nostre vicepresident del Govern, el popular Toni Costa, va pronunciar les declaracions que van acabar de demostrar que no, ell no té vergonya. “No acceptaré ni una lliçó de com combatre la violència contra les dones”, va etzibar. Potser la presidenta, Margalida Prohens, –qui l’ha defensat a ultrança– l’hauria d’haver posat al capdavant de l’Institut Balear de la Dona, en vista de l’expert en la matèria que presumeix ser. Per ventura el que no sap, però, és que estar al costat de l’agressor no et fa precisament expert a abordar la violència masclista.
En canvi, al mateix temps que Costa menystenia les lliçons sobre violència masclista al ple del Parlament d’aquest dimarts, multitud de dones les anaven a cercar a les jornades dedicades a aquesta qüestió organitzades per l’Ajuntament de Manacor. I, justament, no és que es desplaçassin fins allà per ser ignorants del tema. Ben al contrari, entre les que hi van acudir hi havia tècniques, periodistes i polítiques que –tot i ser expertes– accepten, demanen i necessiten aprendre sobre violència masclista. Perquè a les dones ens hi va la vida darrere, i perquè no podem pagar el preu de no intentar ser les millors en qualsevol cosa que feim, a diferència d’homes com Costa.
Ell no només es pot permetre “un error” d’aquesta magnitud. Ell, a més, creu que es pot referir així al fet de donar un càrrec públic a un amic acusat d’agressió sexual, i tenir per segur que les víctimes acceptaran el seu perdó. És el privilegi del dret a la mediocritat.