El dret a ofendre al Parlament
En les últimes setmanes, els comentaristes polítics han mostrat consternació pel baix nivell del discurs polític al Congrés de Diputats, inclòs el comentari de la diputada de Vox Carla Toscano a la ministra d’Igualtat, Irene Montero: “El seu únic mèrit és haver estudiat en profunditat Pablo Iglesias”.
Això no és nou en el discurs polític. Ciceró (de la paraula llatina per a cigrons) no era el nom real de Marc Tul·li, sinó un sobrenom ofensiu que al·ludia a la forma d'una berruga que tenia al nas. I, tanmateix, rebre aquest sobrenom no va disminuir les seves habilitats retòriques, ni tampoc la seva reputació històrica com a gran orador, escriptor i polític.
Alguns han demanat una aplicació més estricta de la normativa parlamentària. Per exemple, Gerardo Pisarello ha demanat restringir l'ús de determinades paraules (etarra, feixista, filoterrorista), amb l’argument que el Congrés té els recursos per aplicar sancions fermes als que no respecten l'ordre, la cortesia i la disciplina parlamentària. Considera que sota l’empara de la llibertat ideològica i sense tenir un “ànim feridor”, es pot ser molt dur en el fons si s’és curós en les formes. La seva postura seria contrària al plantejament més mesurat de la presidenta del Congrés, Meritxell Batet.
El raonament de Pisarello sembla el següent:
1. Les persones poden fer molt de mal amb el llenguatge, fins i tot quan no tenen la intenció de ferir ningú.
2. És un tret definitori de les democràcies que les persones tinguin protegits els drets a la llibertat d'expressió i a la llibertat d'opinió.
3. Però, com que el llenguatge feridor i l'ofensa són molt dolents, hauríem de limitar el dret de les persones a la lliure expressió.
Abans que res, permeteu-me assenyalar que aquest raonament és idèntic al que va expressar el 1936 en un discurs el portuguès Antonio de Oliveira Salazar (un període que l'extrema dreta local sembla disposada a invocar). Val la pena estudiar el discurs de Salazar:
“A les ànimes esquinçades pel dubte i la negativitat del segle busquem tornar-los el consol de les grans certeses. No parlem de Déu i la virtut; no parlem de la pàtria i la seva història; no discutim l'autoritat i el prestigi; no parlem de la família i la seva moral; no discutim la glòria del treball i el deure”.
Les restriccions a la lliure expressió d'opinió per motius de presumpta ofensa sempre han sigut un segell distintiu dels autoritaris, com il·lustra Salazar. Podem fer mal i ofendre parlant? Esclar. El comentari de Toscano és profundament ofensiu. No només al·ludeix a la suposada incompetència d'una ministra; també provoca una resposta enfurismada. ¿És, per tant, moralment reprovable? Crec que sí. ¿Hauríem de tenir, per tant, una normativa que prohibeixi les ofenses, per sobre de les que ja hi ha? No.
No estic d'acord amb Pisarello per raons de principi i de prudència.
Raons de principi: tal com argumenta Arif Ahmed (professor de filosofia de la Universitat de Cambridge), si creiem en el dret democràtic a la llibertat d'expressió, hauríem de ser tolerants encara que no siguem respectuosos amb les diverses opinions polítiques i religioses, fins i tot aquelles que considerem desagradables o, efectivament, ofensives. La tolerància no implica respecte. La tolerància de les diferents opinions vol dir que permetem que existeixin, no vol dir que les prenguem com a dignes de consideració, és a dir, de respecte. Per tant, no vol dir que hàgim de creure-les o avalar-les d’alguna manera. Per descomptat, la llibertat d'opinió no és la llibertat de proferir ofenses injurioses als altres. Però això la normativa actual del Congrés ja ho cobreix.
Pel que fa a les raons prudencials: recordem el discurs de Salazar d’abans. Mostra que el que la gent considera ofensiu i perjudicial depèn de les opinions i creences pròpies de les persones, la seva sensibilitat i els seus contextos històrics i socials. Per als partidaris de Salazar, això incloïa el socialisme, el comunisme, els drets dels treballadors a la vaga, l'homosexualitat, l'avortament, el divorci, els drets de les dones en general, l'ateisme i, efectivament, la llibertat d'expressió! Hauríem d'anar amb compte de no introduir una legislació que els que respectaven massa la dècada del 1930 utilitzarien en contra de les nostres llibertats actuals.
Potser, seguint el lideratge de Ciceró, els parlamentaris podrien intentar millorar les seves capacitats oratòries. Estic segura que el sarcasme intel·ligent pot jugar un paper molt important contra les agressions verbals.