El dret al silenci
“Vindrà un dia en què haurem de lluitar contra el soroll de manera inexorable, com ho hem fet amb el còlera i les plagues”.
–Robert Koch, premi Nobel de medicina 1905
En el meu darrer article parlava dels efectes de la contaminació lumínica en els ecosistemes i en la nostra salut. Ara a l’estiu, però, el protagonista absolut de la contaminació energètica és el soroll antropogènic (és a dir, el soroll generat pels éssers humans). L’estiu –l’època de les finestres obertes, la vida fora, les nits llargues i els festivals– és el moment de l’any en què es fan més evidents els nostres excessos acústics. A Sounds Wild and Broken (2022), el biòleg David Haskell estudia exhaustivament els sons naturals i la seva evolució creativa. Segons Haskell i altres ecologistes acústics, el progrés de l’ésser humà, lligat a l’estridència, està erradicant la diversitat sònica.
Des que l’ús del so es va desenvolupar a la Terra com a forma eficient de comunicació, la densitat sonora no ha parat de créixer. Primer ho va fer de manera incremental (i natural), però des de la primera revolució industrial el soroll creix de forma exponencial (i artificial). La nostra oïda és un prodigi evolutiu adaptat per parar atenció a les inflexions i les emocions de les veus humanes i per captar les diferències entre els sons preindustrials. En el context sònic present, de volum excessiu, la nostra oïda està fora de lloc. Vivim ofegats pel soroll. Tenint en compte l’extrema lentitud amb què evolucionen els nostres sentits, és inevitable que aquest –relativament nou– gruix sònic ens provoqui saturació sensorial, estrès i problemes cognitius. L’horitzó acústic en una gran ciutat acostuma a ser tan curt que, en hora punta, amb prou feines podem entendre què diu algú que és a uns metres de distància. En un ambient en què costa tant discriminar sons, el nostre cervell –que descodifica per supervivència– treballa sota pressió. Segons l’OMS, el soroll és el segon tipus de contaminació (després de la de l’aire) que afecta més la salut.
La nostra oïda està especialitzada en les freqüències mitjanes i, com tots els nostres altres sentits, ens ofereix una traducció esbiaixada d’allò que entenem per realitat. Encara que podem sentir molts sons aguts i greus, sovint tenim una percepció errònia del seu vigor o les seves variacions. Al món dels éssers vius no només és creativa la producció de so, també ho és l’escolta: el nostre cos ignora, edita i distorsiona segons la freqüència sonora. Els senyals nerviosos i el processament cerebral afegeixen capes d’interpretació als sons que sentim. A més de la nostra reinterpretació de l’univers sonor, si ens comparem amb altres mamífers, vivim en un món aural relativament restringit. Nosaltres hi sentim entre 20 i 20.000 Hz, però els coloms poden sentir fins a mig hertz i alguns ratpenats fins a 200.000. Molts dels sons que generen els núvols, els oceans, els volcans o alguns tremolors de terra són més baixos d’un hertz. Som insensibles a una gran part de les vibracions i energies del planeta.
El 1956, Jacques Cousteau va titular el seu documental sobre els oceans Le monde du silence. El seu propi fill, Jean-Michel Cousteau, hi feia al·lusió dècades més tard per il·lustrar com són de limitades les nostres capacitats de percepció: ara sabem que els oceans també són espais vibrants, plens de so i d’actes comunicatius. Molt abans que els humans inventéssim el telègraf, les balenes aprofitaven el canal de so profund (una capa de l’oceà en què el so pot viatjar milers de quilòmetres) per comunicar-se a grans distàncies. Tot canta, al nostre planeta. Creem sons per ser escoltats, per sobreviure. La part més essencial del que diem es podria concretar en tres missatges: (hi) soc, vine, alerta. Són les grans crides existencials que difonem. Aquesta alerta que emeto en forma d’article és una mica més sofisticada, però continua sent la traducció d’uns sons. En aquest cas, els sons es transmeten a través de la tinta (matèrica o digital). De fet, mentre llegeixes aquestes línies també se t’activa la part auditiva del cervell. El so sempre ve d’abans.
Al contrari que la llum, el so és molt difícil de contenir, té la capacitat de traspassar barreres. Per això quan fem servir la paraula silenci no parlem del silenci absolut, que a la Terra només pot existir de manera artificial, a les cambres anecoiques. Ens referim als espais on el soroll dels elements mecànics o tecnològics no amaga els altres sons. Quan pensem en el silenci, evoquem llocs on la densitat sonora correspon al bioritme general de l’ecosistema, al moment del dia o l’època de l’any. Si bé és cert que hi alguns espais naturals amb una gran riquesa acústica i un volum abassegador, són molt pocs. En general, la natura permet que tots els éssers trobin un espai perquè els receptors desitjats els sentin. És la contaminació acústica la que confon i desorienta, la que dificulta –i de vegades impossibilita– aquesta comunicació. I encara: el soroll antropogènic, per contraintuïtiu que sembli, afecta fins i tot les plantes.
El soroll ens empipa i fem servir taps o auriculars noise cancelling. El soroll ens perjudica i comencem a legislar per reduir-lo. Però continuem tenint una assignatura pendent: aprendre a escoltar els sons naturals que ens envolten. El silenci també pot ser un lloc de trobada.