On és la dreta catalana?
En temps del pujolisme l’esquema era clar: a Barcelona, la gent de dretes votava CiU, la coalició que cobria un ampli espectre de la dreta catalana; els empresaris eren els que en una major proporció es decantaven per aquesta coalició, encara que alguns sectors votaven el PP; aquest vot era més intens, sobretot, a Sarrià-Sant Gervasi i les Corts. La gent d’esquerres votava PSC, sobretot en zones com Nou Barris; era un vot fonamentalment obrer. Hi havia també un vot a IC, amb un percentatge baix però constant durant molt de temps; un vot que corresponia a un sector de classe mitjana innovador, que molt aviat es va interessar per les qüestions ecològiques i va anar passant del roig al verd.
El mapa electoral ha canviat molt: la que és habitualment la divisió partidista més constant té relació amb les classes socials, però ha quedat trasbalsada pel moviment independentista, que juga sobre l’eix nacional i no el de classe. Alhora, però, la composició de classes no mostra homogeneïtat en relació a l’origen geogràfic dels individus i famílies; una gran part de la classe treballadora és d’origen immigrant, sovint de tercera generació, però amb arrels culturals diferents de les de la població autòctona. El mosaic polític resultant és efectivament tan complicat que difícilment és comprensible des de fora de Catalunya. En qualsevol cas: entre els múltiples interrogants que plantegen els resultats del 14-F, n’hi ha algun de ben curiós. ¿On és ara la dreta catalana i, sobretot, el seu fragment més potent, la gran burgesia? ¿A qui vota, desapareguda CiU i clarament marginal el PDECat, l’hereu d’aquella casa comuna? ¿A través de quins partits polítics actua?
Doncs bé, en l’1% de població amb la renda més alta el vot a Vox ha estat molt més intens que en qualsevol altra franja d’ingressos. A la ciutat de Barcelona, per exemple, el percentatge més alt de vots a Vox es registra en el districte de Sarrià-Sant Gervasi, el més ric de tota la ciutat, amb molta diferència. És també en aquest districte, seguit de les Corts, on el PP obté el màxim de vots; el mateix passa amb els vots a Ciutadans i al PDECat. I no us sorprendrà que, en canvi, sigui també a Sarrià-Sant Gervasi on ERC obté el menor nombre de vots -fins i tot unes dècimes menys del que va obtenir Vox- i que la CUP i ECP hi obtinguin les proporcions de vots més baixes de tota la ciutat.
¿Podem pensar que la burgesia catalana, representada en aquest cas per districtes clarament benestants i d’una composició d’origen geogràfic netament autòctona, vota majoritàriament partits estatals de dretes? No, realment el vot independentista és més elevat, sobretot pel vot a Junts, el partit que ocupa en gran part l’espai perdut per CiU i el PDECat. Però els resultats de les eleccions ens mostren un fet que cal tenir present: el vot d’extrema dreta, que, a partir de l’experiència del que ha passat en altres països, acostumem a atribuir a la classe treballadora decebuda amb l’esquerra, té altres components. Sorprenentment, hi ha una estranya confluència: el tercer districte en vots obtinguts per Vox és Nou Barris, on, alhora, el PSC obté el seu màxim de suport a Barcelona. L’opció Vox, per tant, no és únicament un vot populista, que expressa la desesperació d’uns grups socials que perden posicions, s’empobreixen i busquen culpables en la immigració, en el feminisme, en la democràcia; és també un vot de classe alta antidemocràtica i autoritària, que no vol cedir res del seu poder i la seva riquesa i pretén imposar els seus interessos a qualsevol preu, saltant-se totes les normes democràtiques si cal.
M’he referit en altres articles als canvis que s’han produït en una burgesia que va ser cabdal en l’economia i en la configuració del país. Com a classe, com a grup amb uns interessos i uns poders determinats, ha canviat molt; ara juga en altres taulers internacionals, i si les coses no van bé a Catalunya, inverteix fora, i punt. Políticament ha perdut un instrument d’actuació propi. El vincle amb Junts és confús; un partit que funciona de forma tan visceral no és un bon instrument per als negocis, encara que la seva posició sigui fonamentalment de dretes. No em sorprèn que la classe capitalista busqui nous instruments polítics; fracassat un intent, el de Ciutadans, ara apunta cap a formes autoritàries més dures.
Més enllà del que quatre nens de casa bona muntin a la plaça Artós per pura fatxenderia, hi ha un disseny polític molt perillós; un disseny consistent en una mena de pinça entre el nucli de la classe capitalista, diferent de l’antiga burgesia, i una classe treballadora empobrida que li serveix de base per conquerir el poder. Una coincidència que podríem considerar contra natura, tractant-se de grups socials antagònics. Tantmateix, l’hem vist en el cas del trumpisme als Estats Units. Aquí encara no ha aconseguit el líder carismàtic, però ha començat a estendre la seva influència en els barris obrers. Per incapacitat de l’esquerra per exercir un bon lideratge, evidentment. Però també, i sobretot, perquè la gran concentració de la riquesa i l’empobriment que se’n deriva porten a la destrucció de la democràcia, i veiem, impotents, com es van situant les fitxes en un tauler conegut, que vam imaginar desaparegut per sempre.