La dreta mediàtica s'apropia de Chanel

El bon resultat de Chanel ha provocat una estranya cursa entre els mitjans conservadors per veure qui se la fa més seva. Alguns titulars: "Chanel hace morder el polvo a los rojo-separatistas" (Noticias de Álava, aquest cal deixar-lo en versió original), "Un golàs al feminisme histèric de les Monteros i les Belarres" (La Razón), "L'esquerra assetja Chanel Terrero: «Mireu-la: és llatina, choni, inferior»" (Libertad digital) o "L'esquerra perd Eurovisió" (El Mundo).

Una part de l'esquerra havia expressat dubtes sobre si una cançó sexualitzada era convenient i, a partir d'aquí, els diaris de la fúria han considerat que la tercera posició es podia interpretar com una derrota ideològica sense pal·liatius, a l'altura de la desintegració del bloc comunista. "Ve de Cuba i no és comunista. Viu a Catalunya i no és separatista", s'exaltaven a Vozpópuli. "El chanelisme, que és liberal i valora l'esforç personal, ha clavat una repassada al progressisme" (El debate). El director del setmanari catòlic Alfa y Omega aprofitava la festivitat de Sant Isidre a Madrid per dir que Chanel era "una pencaire" i que "ha connectat amb el món sencer, més enllà de lectures ideològiques". I rematava: "Igual que Sant Isidre". Certament, dissabte devia veure la llum. També hi havien derivades sexuals. "És una dona, salvant les distàncies, com les noies boom dels 80 que els hi posa dura als camioners, però també els gais es tornen bojos amb ella", destacaven a La Razón. O Juan Carlos Girauta: "Chanel no els va agradar en el seu moment perquè estava bona". O Chapu Apaolaza: "A Chanel volen cancel·lar-li la cintura i les cuixes". El debat sobre si la hipersexualització empodera les dones o les sotmet em sembla lícit i oportú. Però en algunes d'aquestes columnes més aviat hi havia un festival de l'unga-unga poc dissimulat.