Drets a les dues bandes
Després d’anades i tornades injustificables, per les conseqüències indirectes que tenen i el desconcert generat, s’ha aprovat una llei d’educació. Una llei en la qual s’han arraconat evidències i criteris pedagògics a favor d’ingenus objectius polítics fracassats. Ara bé, si podem assegurar que una mala llei podria fer molt de mal, també podem dir que una bona llei per si mateixa no seria garantia d’èxit. També en la qüestió lingüística.
Generalment els arguments a favor de l’aprenentatge del català es basen en els avantatges que suposen per als qui l’aprenen; però no és suficient enfocar-ho només des d’aquest angle. També és una necessitat perquè els qui hi conviuen puguin exercir el dret d’usar-lo.
L’escola ha de reunir les condicions perquè tota la gent la pugui aprendre i millorar-ne el coneixement. De fet, avui dia, les dades estadístiques indiquen que la gran majoria dels joves nascuts en territori de parla catalana, o que hi han arribat en edats compreses en l’etapa d’educació obligatòria, reconeixen posseir-ne les quatre habilitats bàsiques (entendre, llegir, parlar i escriure).
Davant aquesta situació, n’hi ha que diuen que, perquè el català assoleixi 'normalitat', ja no hauria d’aparèixer com a requisit, per exemple, en les ofertes laborals, tal com passa amb el castellà. Aquest pretès paral·lelisme (malintencionat o ingenu, és igual) no té en compte diferències radicalment determinants. És cert que, en moltes ofertes de treball, públiques o privades, no hi apareix el requisit d’haver de certificar coneixements de castellà. No cal: la Constitució estableix que el coneixement del castellà és obligatori per a tothom. Per tant, ningú no en pot al·legar desconeixement. A més, en ser al lloc de feina, si no fossis capaç de fer ús del castellà, ho tindries molt malament per conservar-lo. No hi ha pràcticament ningú que pugui accedir a llocs de feina de qualsevol punt del regne d’Espanya que ignori el castellà. En canvi, tot i l’oficialitat territorial del català, no s’hi ha volgut assignar la mateixa obligació de coneixement que té el castellà. Per tant, tot i que hi hagi molta de gent que en sap, es pot presentar a un lloc de feina sense saber català. Només per això ja és justificat demanar-ne l’acreditació.
A escala individual, afegir una o més llengües a la que s’adquireix familiarment té avantatges de tipus cognitiu i social. Però aquests avantatges es fan més evidents si corrobores que ha pagat l’esforç d’aprendre’l perquè te’l demanen laboralment o perquè socialment es valora i tens ocasions d’activar aquests coneixements a la pràctica. Aquests beneficis no només afecten tots els qui la tenen com a llengua familiar, sinó que també actuen sobre tots els qui l’han apresa com a segona llengua (és a dir, 'tots els que han hagut de fer un esforç per aprendre-la', els fills de milers d’immigrants que n’han après a l’escola o els qui l’han apresa per altres vies). Tots en surten beneficiats, si es valora adequadament.
Però, d’altra banda, el fet que els qui accedeixen a llocs de feina hagin d’acreditar coneixements de català (que no es poden 'suposar', com els de castellà) també té l’efecte que els ciutadans puguin ser atesos en la seva llengua. I que ho sàpiguen, que ho poden ser, la qual cosa dona un plus de seguretat, que en situacions com la nostra no és gens insignificant. Ja hauria de ser un requisit general en l’àmbit públic, i en el privat s’hauria de percebre la millora qualitativa que té que clients/pacients se sentin ben atesos, també lingüísticament. Si en determinats indrets el requisit pot impedir satisfer els llocs de feina, s’han d’arbitrar mesures perquè l’hàndicap sigui superat ràpidament en les etapes que facin falta (respecte, comprensió i producció). I el domini ha d’anar acompanyat de la predisposició a usar-lo: si per aconseguir una plaça et demanen coneixements d’una llengua i els certifiques, un cop a la feina no té justificació negar-te a fer-la servir.
Ara bé, que on hi hagi més dificultats per exercir el dret de parlar i de ser atès en català sigui a les forces d’ordre i seguretat d’obediència no local, en el món de la justícia o en l’assistència sanitària, és un símptoma de la manca de voluntat de fer possible l’exercici d’aquest dret i de valorar el coneixement de la llengua pròpia del territori.
Voldria que aquest article també serveixi de recordança de l’amic Eusebi Riera, que durant tota la vida va treballar per a la millora de l’ensenyament, dels drets dels treballadors i dels alumnes, i d’una escola en català.
Joan Melià és investigador col·laborador de la UIB
