Drets, feminisme i llei trans

De l’esperpent i els marges al centre de la teva opinió: en els últims anys les persones trans hem estat el focus d’una intensa polèmica que ha apuntat, en positiu i en negatiu, als pilars de la nostra societat. Malgrat tant de soroll, o potser precisament per aquest soroll que ens qüestiona l’existència, hem crescut i hem fet créixer la societat. Pel camí hem expandit el nostre concepte: de la contracultura als nous cànons, dels fanzins als formularis, del nostre nom a la llengua de totis.

I la nostra realitat exigeix drets i una llei que els garanteixi. La tramitació parlamentària de l’avantprojecte de llei trans i intersex catalana elaborada per la conselleria d'Igualtat i Feminismes ha de suposar l’últim pas per donar suport legal als espais guanyats. Hi arribem amb molt desgast, però amb la idea majoritària en la societat i política catalanes, reflectida en la llei, que en aquest àmbit cal parlar de drets i feminisme i no de pors. 

Amb aquesta idea, la llei, més que justificar el dret a l’autodeterminació de gènere, el deriva des d’una visió feminista com un dret més al propi cos i al desenvolupament de la persona. En definitiva, un dret humà. El no-binarisme de gènere, conseqüència inevitable d’aquesta visió no essencialista ni teleològica del gènere, es reconeix, per fi, en el redactat d’una llei. De totes totes, aquest avantprojecte té una coherència feminista que la llei trans espanyola, limitada pel clima social viciat i una instrumentalització partidista indecent, no va poder tenir.

Però els drets no volen sols, sinó acompanyats de mesures socials per fer-los reals i un règim sancionador malauradament necessari en un marc punitivista. Amb alguna excepció, la valentia i sensibilitat de la conselleria promotora ha estat sovint corresposta per les conselleries competents en els diferents àmbits.

Així, la llei dona eines contra els dos grans problemes de les persones trans, que sorprenentment per a qui ha comprat els discursos d’odi no són les medalles olímpiques i els lavabos, sinó l’habitatge i la feina. Es garanteix per fi l’accés a habitatges d’emergència a víctimes de violència a la llar. En l’àmbit laboral, tot i no establir quotes ni beneficis fiscals a la contractació, s’inclouen mesures per a l’ocupabilitat de les persones, la prevenció de discriminacions i l’accés a l’ocupació pública. Destaquen també el suport contra la violència familiar, la possibilitat que les persones trans joves vulnerables rebin la renda garantida, el tractament administratiu i l’accés a espais públics. Caldrà veure com es fa efectiva la inclusió en l’esport.

L’atenció a la salut és respectuosa i integral, i prohibeix les pràctiques contràries a la salut i l’autonomia de les persones intersex. Sí, hi ha qui veu polèmica l’atenció a l’adolescència trans i no entén com “un nen de 12 anys és immadur per a un mòbil però apte per decidir ser trans”: són els que no entenen la diferència entre ideologia i drets humans.

Malgrat el marc positiu en salut, la nova llei nega tota atenció sense consentiment patern a l’adolescent trans, fins i tot una consulta, quan sí que és possible segons la normativa general. Des d’una visió feminista, limitar encara més l’accés a serveis de salut en l’adolescència és un precedent perillós per als drets sexuals i reproductius. Tampoc s’entén el foment de la recerca sobre persones trans, que majoritàriament es basa en el diagnòstic de disfòria o incongruència de gènere. Donat que la recerca es promou sense cap condicionant, la llei impulsa a la pràctica allò que en teoria prohibeix.

Però qui més patina és Educació, que pretén que currículums i professors “fomentin l’autoconcepte i l’autoestima en relació amb el propi cos”. Assumim així que el cos normatiu és millor i situem la pressió estètica en l’alumnat trans. “Et diré Ramon, però aguanta amb el teu cos encara que et vegin com a Mercè i rebis violència”, ens diuen. És un error: el feminisme mostra que ens cal apuntar a l’origen, la societat.

En resum, la llei, un cop polida, aprovada i ben aplicada, millorarà la vida de les persones trans, suposarà el final feliç de la polèmica a Catalunya i destacarà en la legislació espanyola i europea. No és casual que aparegui en un context, el català, on el feminisme predominant té voluntat interseccional, en contrast amb d’altres, com l’espanyol, on el feminisme conservador té més força. Amb tot, cal reconèixer la valentia de la consellera en un moment en què qualsevol avanç feminista i en drets comporta una represàlia en forma de violència política. Tània, no estàs sola. I amb tu, Irene i tantes més, les persones trans no estem soles. Entre totis farem millor aquesta societat.