Drets lingüístics: 25 anys d'esperances

Del 6 al 9 de juny del 1996 –fa, doncs, vint-i-cinc anys– a Barcelona es va celebrar la Conferència Mundial de Drets Lingüístics. En foren promotors el comitè de traduccions i drets lingüístics del PEN Club i el CIEMEN, entitat de la societat civil un dels objectius de la qual és la defensa dels drets lingüístics individuals i col·lectius. La Conferència comptava amb el suport de la Unesco i la participació de 66 ONG de tot el món, 42 centres PEN i 41 experts en jurisprudència lingüística dels cinc continents. La tasca principal de la Conferència era aprovar la Declaració Universal de Drets Lingüístics, elaborada pels esmentats participants. Fou unànime el vot favorable als 52 articles de què consta.

La intenció remota d'aquesta iniciativa s'inspirava –parlo en nom del CIEMEN– en la constatació d'un fet que ha tingut una gran repercussió i transcendència en la història recent de la humanitat: la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada per l'ONU el 1948. Una declaració que, com és ben sabut, ha esdevingut un referent i una pauta imprescindibles per a la construcció d'una societat sobre la base de la convivència justa entre tots els seus membres, sense cap mena de discriminació, i, consegüentment, per fomentar la pau i la democràcia arreu. Certament, estem encara molt lluny de veure aplicat, fins al fons, el que estipula aquesta declaració. Però gràcies a la seva existència, al ser acceptada com a far imprescindible orientatiu per al progrés humà, s'han pogut fer passos endavant cap al desenvolupament de les persones i dels seus respectius pobles, sancionar els que l'impedeixen, i convertir l'adhesió al seu contingut en una de les condicions que han d'assumir els estats per formar part de l'ONU.

Els promotors de la Declaració Universal de Drets Lingüístics volíem que fos un complement d'aquella declaració, perquè no els desglossa prou, tot i ser també drets humans fonamentals: afecten l'expressió de la identitat i la dignitat de les persones i de la comunitat en la qual cadascú es reconeix, vehiculen les diferents maneres de veure el món i teixeixen la qualitat de les relacions entre els éssers humans. Si és veritat que els milers d'idiomes existents al món manifesten la diversitat que ens distingeix singularment, el seu respecte és o hauria de ser la base per entendre i reconèixer la seva igualtat. La comprensió d'aquesta paradoxa constitueix l'essència del que podríem definir la filosofia o la lògica del discurs sobre els drets lingüístics.

No obstant això, en general, les polítiques dites lingüístiques portades a terme pels estats i els organismes internacionals que les fan aplicar prescindeixen dels drets lingüístics. Planifiquen els usos lingüístics dels ciutadans, d'acord amb unes arbitràries categoritzacions de les llengües, entre les qualificades majoritàries i les anomenades minoritàries: una distinció no tan relacionada amb el nombre de parlants com amb el tractament que es dona a les unes, com si fossin superiors, i a les altres, com si fossin subalternes, inferiors. Amb aquest plantejament, els subjectes dels drets lingüístics que haurien de ser universals queden a la mercè d'interessos aliens. D'aquí els conflictes lingüístics atribuïts als contraris a l'ordre lingüístic establert pels poders dominants, quan en la realitat són efecte de la contestació envers el menysteniment d'uns drets a milions de persones, confrontacions entre poders colonitzadors i comunitats lingüístiques colonitzades, en les seves múltiples formes discriminatòries.

Davant d'aquest garbuix, la declaració sobre els drets lingüístics pretén "reordenar" la qüestió lingüística partint del principi que les llengües no tenen drets. Aquests drets només pertanyen a les persones, totes elles iguals però distintes, com bé diu la Declaració Universal dels Drets Humans, així com ho són, lògicament, les seves respectives llengües. D'altra banda, cadascú té el dret inalienable de relacionar la seva identitat lingüística amb la comunitat que la parla també com a llengua pròpia i la desenvolupa amb la participació dels seus distints membres. D'aquí que la declaració sobre els drets lingüístics no es repengi en els estats o altres poders superestructurals. Les úniques citacions es refereixen a l'obligació que tindrien de ser garants dels drets lingüístics iguals per a tothom, un supòsit que, com és ben notori, no solen aplicar. Un cas paradigmàtic és el de la Constitució de l'estat espanyol, que exigeix a tots els ciutadans que administra el dret a saber la llengua oficial de l'Estat i el deure de parlar-la, mentre que només reconeix el dret dels parlants d'altres llengües, en les respectives comunitats lingüístiques, però no el deure de parlar-les.

En el seu conjunt, la nostra declaració té en compte que per al reordenament del mapa lingüístic, a la llum dels drets lingüístics, moltes llengües estan dividides per les fronteres estatals, un fet que acostuma a afectar negativament almenys una part dels membres d'una determinada comunitat lingüística. (Posem el cas, per exemple, del català a la Catalunya Nord i al Principat.) D'altra banda, la declaració està atenta al fenomen de la mobilitat de la gent, que fa que sovint en uns mateixos territoris es parli més d'una llengua, amb la consegüent dificultat de destriar els drets lingüístics de cadascú. La declaració té present, encara, que els humans vivim avui en un context dominat per la globalització, dintre de la qual les llengües són tractades seguint criteris marcats per la seva funcionalitat, és a dir, seleccionades segons els serveis que presten sobretot als interessos econòmics...

En cadascun dels articles de la declaració es ve a afirmar que els drets lingüístics individuals són indissociables dels drets col·lectius. Es necessiten mútuament, formen un tot. Però, a diferència del que realitzen les polítiques lingüístiques vigents, la declaració admet que els drets individuals són plenament respectats en la mesura que la comunitat a la qual cada persona s'identifica és reconeguda com a tal, amb els drets corresponents. Per això, la declaració comença amb la definició de què és la comunitat lingüística: "S'entén per comunitat lingüística tota societat humana que assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s'autoidentifica com a poble que ha desenvolupat una llengua comuna en tant que mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres" (art. 1). "Aquesta declaració considera com a drets lingüístics personals inalienables [...] el dret de cada persona a ésser reconeguda com a membre d'una comunitat lingüística, el dret a l'ús de la llengua d'aquesta comunitat, en privat i en públic..." (art. 3). Quan en l'espai que ocupa la comunitat lingüística hi són presents persones que tenen com a pròpia una altra llengua parlada en una o unes altres comunitats lingüístiques, aquestes formen "un grup lingüístic" (art. 1, 5). El respecte als seus drets s'ha de regir a través de la recerca "d'un equilibri sociolingüístic satisfactori", tenint en compte la "historicitat relativa" de la seva presència (art. 2, 2), la voluntat dels seus membres a tenir un ensenyament en la seva llengua i a usar-la públicament (art.3, 2). Tanmateix, el reconeixement dels drets dels grups lingüístics no ha d'obstaculitzar "la interrelació i la integració d'aquests grups amb la comunitat lingüística receptora ni ha de limitar els drets d'aquesta comunitat o dels seus membres a la plenitud de l'ús públic de la llengua pròpia en el conjunt del seu espai territorial" (art. 3, 3). Les persones que pertanyen a aquests grups, així com les que "es traslladen i s'estableixen al territori d'una comunitat lingüística diferent de la pròpia, tenen el dret i el deure de mantenir una relació d'integració, entesa com una socialització addicional d'aquestes persones, de manera que puguin conservar les seves característiques culturals d'origen, però comparteixen amb la societat que les acull referències, valors i comportaments per permetre un funcionament social global, sense més dificultats que les dels membres de la comunitat receptora" (art. 4, 1). Pot donar-se una assimilació, però només ha de ser "resultat d'una opció lliure, no forçada o induïda" (art. 4,2).

Aquests són els principis nuclears de la declaració. Coherentment, en cenyir-se estrictament als drets lingüístics, la declaració no parla de les funcions internacionals de certes llengües, per exemple, o de les divisions políticament arbitràries que existeixen dels territoris lingüístics. La declaració ni tan sols diu res sobre el que per a molts seria una solució equitativa dels problemes relacionats amb els drets lingüístics al si de comunitats on es parlen diferents llengües: la imposició del bilingüisme o multilingüisme institucionalitzat. El silenci sobre aquest punt és atribuïble, entre altres causes, al fet que no existeix cap exemple al món en què l'aparent solució salvi els drets lingüístics de tothom. Més aviat deixa en situació de feblesa o de desempara, o de marginació més o menys evident, els drets de la comunitat lingüística pròpiament dita.

La primera reacció d'alt nivell que ens va arribar després de proclamar-se la declaració al paranimf de la Universitat de Barcelona fou la de Federico Mayor Zaragoza, director general de la Unesco. En resum ens va dir: "Es tracta d'una declaració rigorosa i oportuna, la primera que se centra només en els drets lingüístics. La declaració farà història. Porteu-la a l'assemblea de la Unesco". És a dir, a la primera institució pública del nostre planeta que s'ocupa de les llengües i cultures.

Durant els vint-i-cinc anys del seu recorregut, la declaració ha estat presentada dues vegades a la seu de la Unesco a París, però s'ha "perdut" pels intrincats laberints controlats pels estats constituïts. També ha estat exposada tres vegades, dues per mi mateix, a la tribuna del Consell dels Drets Humans de l'ONU, a Ginebra, davant, doncs, dels ambaixadors de gairebé tots els estats del món. Aparentment, els estats no n'han fet cas... La seva acceptació els hauria obligat a abandonar una arma que fan servir per transmetre el seu poder i també a abandonar unes polítiques que els posen en qüestió, sobretot els estats que es proclamen servidors de la democràcia.

Amb tot, durant aquests vint-i-cinc anys hem notat alguns progressos reconfortants. La declaració ha rebut l'adhesió de personalitats que compten en la cultura de la pau, com els premis Nobel Desmond Tutu, el Dalai-lama, Adolfo Pérez Esquivel, Shimon Peres, Nelson Mandela, Iàsser Arafat, José Ramos, premis Nobel de literatura com Wislawa Szymborska, Seamus Heaney, Octavio Paz, lingüistes de primera fila, com Noam Chomsky, Ngugi wa Thiong'o, Homero Arridis... Igualment ha rebut el suport de diversos Parlaments europeus i sud-americans. Potser també ha influït en la redacció de la declaració sobre els drets dels pobles indígenes, proclamada per l'ONU el 2007, el contingut de la qual està en la línia de la nostra declaració.

Celebrem una efemèride amb cert regust d'una obra inacabada. Amb la certesa, però, que els promotors i els adherits a la declaració hem sembrat una bona llavor. Una llavor que li costa de fer arrels i créixer, però que no deixem de regar. Amb l'esperança que es compleixi allò que auguren les disposicions finals de la declaració: "la creació del Consell de les Llengües al si de les Nacions Unides [...], que s'estableixi un organisme de dret internacional amb la finalitat d'emparar les comunitats lingüístiques en l'exercici dels drets reconeguts en aquesta declaració".

Mentrestant el comitè de seguiment ha estat reforçat per l'entitat basca Observatori de Drets Lingüístics Behatokia, fundat el 2001. Una de les últimes preses de posició, fa poques setmanes, d'aquests i altres organismes de la societat civil defensors dels drets lingüístics ha estat la seva denúncia, a les Corts de Madrid, que a aquestes altures encara els Parlamentaris espanyols en la seva majoria defugin admetre, amb totes les conseqüències, el plurilingüisme existent a l'estat espanyol.

Aureli Argemí és president emèrit del CIEMEN