Dubtes sobre l'hidrogen verd
Entre les solucions tecnològiques per afrontar la crisi energètica fa un temps que sentim parlar de l'hidrogen verd, una resposta que, diuen, és sostenible i molt prometedora. ¿Però ens hem fet totes les preguntes? ¿Els plans que s'estan proposant per a la seva promoció i desenvolupament –com el Full de Ruta de l'Hidrogen del govern espanyol o el projecte Vall de l'Hidrogen de Catalunya impulsat per la Generalitat– són inversions per a un futur millor o per al contrari?
D'entrada seria bo que, al costat de totes les bondats que ens anuncien de l'hidrogen verd, els qui el promocionen ens expliquessin també en què consisteix, per evitar sorpreses. No és com el petroli, la fusta o el carbó, un recurs energètic que s'extreu directament de la terra. L'hidrogen és diferent, cal entendre-ho només, subratllo això de "només", com un vector, com un magatzem que reté energia d'una font primària. En concret, reté una part de l'energia que s'utilitza per trencar les molècules d'aigua. Quan aquesta energia procedeix de fonts renovables, l'anomenem hidrogen verd. I per què tant d'interès si es gasta entre cinc i sis vegades més d’energia de la que s'obté? Perquè l'alta densitat d'aquesta molècula permet emmagatzemar-la i pot ser emprada en processos en què l'electricitat no és factible, com per exemple el transport marítim, substituint combustibles fòssils amb efectes sobre l'escalfament global.
Ara bé, com que la "producció" d'hidrogen verd depèn de més parcs fotovoltaics i aerogeneradors, així com de crear noves instal·lacions i plantes per al procés en qüestió, cal advertir que tornem a posar més pressió sobre el territori, i majoritàriament sobre els territoris rurals de Tarragona i Lleida, on l'anomenat procés de transició energètica ja està projectant la gran majoria dels macroparcs. És a dir, s'incrementa la competència sobre la terra i l'aigua necessàries per a la producció d'aliments just quan vivim una greu crisi alimentària i del sector primari.
En l'estudi L'hidrogen verd, un risc per a la sobirania alimentària a Catalunya trobem dades al respecte. Per una banda, si segons l'Institut Català d'Energia (ICAEN) per a l'any 2050 es preveu produir 95.000 tones d'hidrogen verd, vol dir, segons càlculs recollits a l'estudi, que haurem de comptar amb 2.000 MW en parcs eòlics o 1.850 MW en parcs fotovoltaics. Si el mateix ICAEN descriu que en data de 21 de febrer d'enguany es disposa de 1.271 MW en parcs eòlics i menys de 5 MW de parcs fotovoltaics, hi haurà espai per afegir tota aquesta potència? Quanta terra fèrtil quedarà malmesa?
Respecte a l'aigua, es requereix uns 9.000 litres d'aigua per cada tona d'hidrogen obtinguda. Potser no sembla molta, o sí, però cal tenir en compte que per garantir un bon procés es demana aigua sense impureses, com l'aigua dolça, i això comportarà un nou element d'estrès per als rius i aqüífers. Just ara que comencem a entendre que la sequera que patim és una sequera estructural que ha vingut per quedar-se.
Just ara que detectem que falta i faltarà terra i aigua per satisfer les necessitats dels cultius que ens haurien d'alimentar i, alhora, fer possible la vida de la pagesia que cuida del territori i el seu avenir, es planteja un dilema crític: combustibles o comestibles?
