Duel a garrotades

D’un temps ençà, en finalitzar la sessió setmanal de control del Govern al Congrés dels Diputats, més d’un o una podria pensar que s’ha tornat al passat, a l’època del bipartidisme, especialment quan el PP estava a l’oposició i els retrets creuats eren constants entre els dos partits majoritaris. La trifulga forma part de l’estratègia de la confrontació abrupta dels conservadors per evitar que el govern pugui imposar el seu discurs i de la resposta d’un executiu debilitat, que cau en l’error d’entrar a la refrega. No és un cos a cos èpic, del tipus “parar los pies con más derechos” als feixistes, sinó un Duelo a Garrotazos, pintat per Francisco de Goya durant el Trienni Liberal, no per casualitat. 

El debat sobre la corrupció torna al Congrés dels Diputats i es reprodueix un escenari semblant al de fa 15 anys, barroer, descoratjador i ple de desencís. El binarisme polític, més que dues maneres distintes de veure el món, acaba convertint-se en dues cares de mateixa realitat, sovint poc agradable. Naomi Klein, a Doppelganger, diu que quan la realitat comença a duplicar-se, a refractar-se, possiblement vol dir que s’està ignorant o negant alguna cosa important, una part de nosaltres mateixos i del món que no volem veure. Aplica la idea no únicament als individus, sinó també a les societats. Els partits majoritaris de la transició sembla que s’havien oblidat de les persones. 

No era casualitat que el lema del moviment de ciutadans indignats que rodejaven el Congrés fos “no ens representen”. Formaven part d’un clamor col·lectiu contra la desigualtat econòmica i l’abús del poder que recorria el món que, fins i tot, va fer florir la primavera als països àrabs. Moment intens universal. L’encariment de l’energia, del preu dels aliments i la implosió de la bombolla immobiliària, van provocar una crisi financera de proporcions globals, que el poder va intentar resoldre a través de l’austeritat, que va castigar essencialment als assalariats i les classes populars. La troica comunitària es va convertir en la viva imatge de l’Apocalipsi. Aquí, l’esclat social va provocar el sorgiment de Podem i de múltiples “marees” i la ruptura del bipartidisme. I, amb el temps, van aconseguir que es materialitzàs el primer Govern de coalició de l'actual sistema constitucional, amb el PSOE com a partit majoritari. Avui, a pesar de tots el grinyols que se senten, després d’una legislatura fructífera i més estable del que els malastrucs vaticinaren, el moment continua (encara que ma non troppo).   

Encurioseix veure que s’entreveu un retorn al bipartidisme quan es reedita la pitjor imatge d’una gresca parlamentària ravalera entre els dos partits majoritaris i la corrupció retorna al debat polític amb intensitat. Terrible analogia entre bipartidisme i  trifulga, absència de pensament i corrupció. Descripció d’una situació depriment. Però, hi ha qui es troba a gust amb aquesta situació i la propicia. Si miram enrere, davant del risc democratitzador que suposaven els moviments socials que havien irromput a l'escena política, les elits econòmiques mundials van reaccionar a gran escala per imposar els seus interessos. Potser Grècia i Syriza van ser les primeres víctimes, estrangulades per les corporacions financeres i la Unió Europea. Darrere venia Podem i un lawfare implacable que va provocar el desgast electoral gradual de la formació morada. El resultat, actualment, és un govern de coalició afeblit per la manca de contrast. Un cop més, la cultura de les coses romes. 

El corrent democratitzador i de transformació que irrompia a l’escenari polític europeu va ajudar a l’aprovació del Pacte Verd, en plena crisi de la covid-19. La resistència a la pandèmia havia creat una ona de solidaritat i un floriment humanístic que propiciaven la idea de transitar cap una societat diferent. Però, a la vegada, el shock comportava, també, un cert sentiment de vulnerabilitat. Abans que es consolidés la tendència més humanista, que havia de conduir pel camí de la transició, es va produir una desconnexió i el procés es va esquerdar. Va aparèixer la guerra d'Ucraïna i el concepte de seguretat es va imposar al de transició, fins a arribar a la idea que el bel·licisme pot ser una manera d'enfortir Europa. 

Efectivament, l’afebliment de l’esquerra transformadora, així com el gir a la dreta del tauler polític internacional, han estat objectius no amagats d’una reacció coordinada de les elits econòmiques per tornar a un determinat statu quo,  que es podria suposar semblant al d’abans de la aparició dels grans moviments socials en resposta de les successives crisis del sistema neoliberal i les conseqüències climàtiques, ambientals, econòmiques i socials. En aquest marc, no és estrany que aparegui de nou el bipartidisme com a objecte de desig, encara que sigui per la via bruta de la tensió i l’absència de pensament. Tornar enrere. S’equivoquen els que fan la farina blana davant això. 

En aquesta dinàmica, hi encaixen perfectament l’assetjament i resposta que confereix el protagonisme mediàtic al PP i el PSOE. Hi ha interès per una part de l’stablishment de restablir el bipartidisme. Però, en tot això, no deixa d'haver-hi elements inconsistents. L’existència únicament de dos contendents (no oblidem el debat al voltant de la corrupció) no els confereix una identitat diferenciada, sinó que els iguala i degrada (el “tots són iguals” que estigmatitza especialment l’esquerra). Nogensmenys, en el supòsit que existís un aparell mediàtic capaç d'imposar un relat que marginés la resta de protagonistes, la fragmentació parlamentària no deixaria d'existir. La pluralitat està per sobre de qualsevol voluntat reductora.  

Naomi Klein, estudiosa de la teoria del shock, davant l’impacte dels traumes col·lectius, com són la pandèmia i la guerra, aconsella a la gent comuna reunir-se, recuperar l'equilibri i buscar la seva pròpia història. Tanmateix, de manera inexorable, en darrer terme, serà el vot de la ciutadania qui determinarà si torna o no el bipartidisme.