Les dues ànimes

No m’he pogut estar de ficar cullerada a la darrera picabaralla caïnita dins el món del mallorquinisme polític; en aquest cas, al centredreta del taulell polític. En el moment en què escric aquestes línies, el vodevil ha portat Toni Amengual, president de Proposta per les Illes (El Pi) a dimitir, conjuntament amb bona part de la seva executiva. El ja expresident de la formació autonomista esgrimia com a motiu de la seva renúncia que "el projecte polític havia xocat amb projectes personals” i que “hi ha gent que no ha volgut sumar-s'hi". Segons els diaris, la seva sortida responia als enfrontaments entre les dues ànimes d'El Pi. La primera facció, més regionalista, identificada amb Amengual i Jaume Font, i la segona, més nacionalista, encapçalada per Josep Melià, entren en disputa sobre qui ha de ser el cap de llista al Parlament. Segurament hi ha més cosa, però no ha sortit, encara, a la palestra pública.

L’existència de dues tendències dins el mallorquinisme de centredreta ve d’enrere. Per exemple, durant la II República existia el Centre Autonomista d’Antoni Salvà i el Centre Regionalista, creat per antics mauristes, de Bernat Fons. Ambdues organitzacions es fusionaren per crear el Partit Regionalista de Mallorca (1931-1936). Amb aquesta fórmula assoliren molts de regidors a l’illa, i aconseguiren, dins les coalicions de dretes, un diputat a Madrid… Us sona la història?

S’ha de dir que aquestes faccions –una més catalanista i nacionalista i una altra més regionalista– han tendit a convergir al llarg del temps. Podem dir que la primera sumaria més suports intel·lectuals, mentre que la segona tindria una major base electoral, però només quan s’han unit han assolit l’èxit. 

Així, per una banda, hi ha una línia identificada amb el catalanisme moderat, nacionalista, europeista, democristià i liberal, que tindria els projectes del PNV i la CiU de Jordi Pujol com a referents. Són partits com la Unió Autonomista (1976-1977) o Convergència Balear (1991-1995) o fins i tot, Convergència per les Illes (2011-2012). Aquesta tendència arrelaria dins una part de les classes mitjanes, petits empresaris i professionals liberals, que no se senten identificats amb partits d'àmbit estatal i volen impulsar projectes d'obediència balear. Aquestes persones creurien que només una força política autòctona pot defensar amb efectivitat els seus interessos econòmics (i culturals!) com a grup, ja que els partits d'àmbit estatal no mirarien mai per les Illes. Per tant, no volen militar a partits espanyols. Són gent que vol canviar l’Estat i fer-lo més respectuós amb la seva plurinacionalitat… Malauradament, a Mallorca la gent de dretes no va d’això, i l’èxit d’aquests projectes ha estat relatiu i la seva influència, més bé escassa. 

Per una altra banda, existeix un corrent d'opinió que es podria emmarcar dins un regionalisme illenc –en el sentit ampli del terme. Aquest seria un moviment en bona part desproblematizador, que conciliaria la visió d'estat nació d'Espanya amb la realitat cultural de Mallorca, i que centraria la seva acció política a reivindicar al govern central majors inversions i una legislació favorable als interessos dels illencs, tot obviant el conflicte identitari latent a casa nostra. Ells, són espanyols sense complexos. Són projectes com la primigènia UM (1983-1993) o la Lliga Regionalista de Jaume Font, i tenen com a referents opcions com Coalición Canaria o el partit del càntabre Miguel Àngel Revilla. 

Aquesta visió del regionalisme tindria cert èxit en encaixar millor amb l’electorat conservador que el catalanisme d’opcions més nacionalistes. Tot i això, les diferències ideològiques entre aquest grup i sectors regionalistes de partits com el PP no sempre estarien clares i les fronteres entre uns i altres serien difuses, com en el cas del cañellisme. 

D'aquesta manera, seria possible que aquest mallorquinisme, a vegades, fos utilitzat més com un element diferenciador d’una facció política dins la dreta que com a element central del seu discurs. Només així s'entendrien els vasos comunicants entre aquests sectors regionalistes i els partits de dretes d'àmbit estatal. Aquest darrers tindran suficient capacitat de cooptació, segurament en ésser espais més transversals, de més incidència política i control de poder. La conseqüència de tot plegat és que aquest regionalisme illenc té –en termes generals– menys problemes per arribar a acords amb la dreta més rància i recalcitrant perquè, al cap i a la fi, comparteixen orígens, malgrat que no siguin el mateix.

Què vull dir, amb tot això? Què jo no en sé res, dels enfrontaments entre Melià, Font i Amengual, però sí que tenc clar que tenen arrels profundes, històriques, i que van molt més enllà de decidir qui ha de ser el cap de llista a les eleccions autonòmiques del 2023. El temps ens mostrarà com evoluciona tot plegat.