El vintè aniversari de l’11-M hauria de servir d’alguna cosa més que per recordar el minut a minut d’aquells quatre dies dramàtics del 2004. També caldria girar full del debat de si “l'ha sigut ETA” del PP va ser la primera gran fake news governamental de l’Espanya democràtica. Per descomptat que ho va ser. El que ens convé és posar aquells fets en el seu context. L’11-M va ser molt gros, perquè aquella setmana hi va haver, de fet, dues explosions. La dels trens, amb els seus vora 200 morts, i la de l’olla de pressió en què José María Aznar havia convertit la vida social i política espanyola des que havia guanyat per majoria absoluta l’any 2000. Les parets d’aquella cambra ja no van aguantar més atmosferes com les que insuflava Aznar cada dia amb el seu plantejament divisiu i van rebentar esbocinades, primer al crit de “qui ha sigut?” i finalment amb el tomb electoral espectacular a les urnes.
En aquells quatre anys, per al govern espanyol tot era ETA, la Guerra de l’Iraq era justa, Urdaci era el cap d’informatius de TVE, van fer dir al rei que “mai a ningú se’l va obligar a parlar en castellà” i va demonitzar el diàleg que demanava Nierga quan va tenir lloc l’assassinat d’Ernest Lluch. Aznar va convertir el seu pas per la Moncloa en una guerra cultural de la dreta, que havia de recuperar el que era seu per dret de conquesta i retornar a Espanya una il·lusió de potència transatlàntica a cops d’Íbex-35 i fotos a les Açores. Cinc dies abans dels atemptats, Aznar va dir en un míting: “O hi ha un govern del PP o hi ha una coalició de pancartes, de Zapatero, de comunistes i independentistes que cada matí mengen per esmorzar galetes de rancor i d’odi”.
Si els sembla que la frase podria ser pronunciada avui, vint anys després, és perquè aquella guerra cultural continua, de manera que a Espanya mani el PP (“qui pugui fer alguna cosa, que la faci”) fins i tot quan governa el PSOE.
