Les dues vies... mortes
El futur d’una Catalunya independent, ara mateix i simplificant, és dibuixat per dues perspectives contradictòries. D’una banda, hi ha els qui sostenen que van ser les improvisacions de les institucions, amb les seves covardies i traïcions, les que van fer descarrilar el Procés. I, per tant, que qualsevol represa del desafiament independentista passa, ara sí, per plantar cara de manera directa a l’Estat, amb l’assumpció de la violència que això comportarà. De l’altra, hi ha els qui pensen que l’única via possible passa per les institucions polítiques democràtiques, a partir d’un suport popular que sostingui noves majories parlamentàries. Només així creuen que amb un gran suport democràtic intern es podria forçar una resposta unilateral amb l’Estat i que facilités prou suport internacional.
D’entrada, he de dir que em sembla una obvietat que dels congressos de Junts la setmana passada i d’ERC d’aquí un mes no en sortirà cap nova mobilització independentista ni cap majoria parlamentària que desafiï l’estat espanyol –i encara menys de la resolució del Procés de Garbí de la CUP–. L’únic que poden oferir, de moment, és un “anar tirant independentista” més aviat agònic. Els congressos serveixen per redistribuir el poder dins dels partits i resoldre crisis internes. També, esclar, produeixen discurs de cara al públic, però ara mateix no hi ha cap retòrica independentista de partit que pugui mobilitzar el ciutadà ni inquietar Espanya. I afegeixo, desolat, que penso el mateix en relació amb la capacitat de les organitzacions civils.
El reconeixement de la victòria civicopolítica de l'1 d'octubre del 2017, i de la derrota posterior del Procés, és el punt de partida de qualsevol projecció de futur, de qualsevol “ho tornarem a fer”. I és de com es fa l’anàlisi d’aquelles circumstàncies que es deriven les dues lògiques d’una hipotètica represa. El problema, però, és que no sabem què hauria passat si les coses s’haguessin fet diferent. Hauria estat possible estirar en el temps la indignació de les mobilitzacions del 3 d’octubre? Què hauria passat si el Parlament i el Govern haguessin mantingut la posició el 10 o el 27 d’octubre i haguéssim vist sortir tots els consellers i diputats emmanillats dels respectius palaus? I si no s’hagués acceptat la il·legítima convocatòria electoral del 21-D? I, encara, estem segurs que un suport polític institucional valent en resposta a la sentència condemnatòria de l’octubre del 2019, com el que volia el president Quim Torra, i que va derivar en l’ocupació de l’aeroport, les Marxes per la Llibertat o Urquinaona hauria acabat doblegant l’Estat?
Si es pensa que la indignació, la confrontació i la resistència haurien triomfat, és lògic que es cregui que només la repetició d’un conflicte contundent al carrer podrà vèncer la violència de l’Estat. Per dir-ho així, a la mà no s’hi han de portar lliris sinó pedres, en lloc de no tirar papers a terra s’han de convertir els contenidors en barricades, de la llei a la llei s’hi ha de passar per un període de desordre, i sobretot cal despertar del somni. Si, al contrari, se sospita que en una societat relativament benestant com la catalana l’aversió al risc és prou gran com fer-la recular davant de les amenaces repressives –com ja ha passat–, si ningú més vol anar a la presó o a l’exili, si es converteixen els indults en victòries i es confia en una amnistia que a qui ha afavorit ha estat al repressor, llavors –resignadament o realistament, que pel que fa al cas és el mateix– s’entén que s’aposti per una via institucional amb un hipotètic gran suport popular però controlat.
Ara mateix, i lamentablement per als qui aspirem a la independència del país, cap de les dues vies és prou convincent per generar l’adhesió que cal. La via d’un conflicte contundent situat més enllà de les urnes no generaria la credibilitat popular que cal. Però tampoc entusiasmarà ningú el funambulisme d’una estratègia que vulgui mantenir un discurs radical amb una acció política pragmàtica.
L’antinòmia que ara ha de resoldre un projecte d’una Catalunya independent és ingent: saber conciliar una voluntat de ruptura ferma, arriscada i incerta amb un suport majoritari socialment moderat. Tornar a fer possible que la iniciativa vagi de baix a dalt, fins que el dalt (les institucions democràtiques) acompanyi el baix (la mobilització popular). Tornar a conciliar el projecte de dignitat nacional amb el de la prosperitat social. I, per experiència, sospito que això només passarà quan ningú no s’ho esperi.