Duty Free

Cada vegada que faig el trajecte Mallorca-Barcelona em pos de molt mala llet. Una vegada passat el control –i haver-t'ho hagut de tornar a posar tot, fins i tot les sabates, si resulta que te tapen el turmell, que te les has de treure i passar el control descalça, no fos cosa hi duguis una bomba– AENA t'obliga a passar pel Duty Free. El puto Duty Free. Ja em perdonareu les males paraules, però vos promet que em treu del solc haver-hi de passar tant sí com no.

Dura poca estona, en realitat (bé, si és temporada alta es formen uns embossos importants), però és una estona que jo no he decidit invertir en aquella macrobotiga plena de cartrons de tabac, botelles de tots els alcohols i licors que us pugueu imaginar, maquillatge, dolços ‘king-size’ i souvenirs variats –i carretades de banderes espanyoles estampades per tot tipus d'objectes. Tendreu sort els dies que al control de seguretat no hi hagi molta gent, perquè llavors no haureu d'esquivar maletes i columnes amb imants de paelles, bous o sevillanes. A Barcelona, a la T1, han tengut el detall de dissimular-ho: no us obligaran a passar pel Duty Free, però us estalviareu bastant de temps si travessau qualque botiga quan aneu a embarcar o quan sortiu cap a la recollida d'equipatges; si no, haureu de fer una volta considerable, tenint en compte l'envergadura de la terminal. Ja ho sé, ara em direu que què esper d'una empresa com AENA que ens ofega cada estiu amb avions cada minut perquè el govern espanyol i el 49% restant (privat) de l'empresa puguin acumular cada dia un poc més per no revertir-ho de cap manera ni en la població ni en el territori que exploten. I teniu raó.

Riure les gràcies al mercat i al capital té moltes conseqüències, sobretot quan es mescla amb allò públic. Els aeroports, per a mi, han tornat espais més hostils encara que quan hi va haver la paranoia post-11S, crec. Perquè en diuen aeroports, però en realitat són centres comercials on ens aboquen a consumir i a picar l'ham de les desenes de botigues que ens marquen els trajectes perquè ocupen la majoria de l'espai. Us promet que la primera vegada que em varen fer passar pel Duty Free a Palma, vaig pegar a l'altra banda, on hi havia l'altre control. La Guàrdia Civil es pensava que els estava vacil·lant. No entenia res, perquè no em volia acabar de creure que per anar a les portes d'embarcament hagués de passar per allà. La realitat és que ara cada vegada hem de ser abans a l'aeroport perquè les portes d'embarcament van precedides d'una allau de franquícies i multinacionals i el temps d'arribada a la porta d'embarcament s'allarga una mica més (i que abans havies de ser a la porta trenta minuts abans i ara quaranta-cinc, tot sigui dit). Qui paga mana, i els nostres desplaçaments tenen un preu: des del transport que utilitzam per arribar a l'aeroport –depèn del que ens puguem permetre podem arribar-hi més o manco ràpid–; passant pel temps que hem d'invertir en esquivar obstacles –l'enorme presència de establiments comercials despista i dificulta els moviments i trajectes; i arribant a l'absurd d'haver de pagar per pixar dins una estació de tren com la de Sants. Qui paga mana: el problema és que nosaltres pagam les conseqüències nefastes del model i els que manen són els que se'n beneficien a costa de nosaltres i del territori.