Ecoblanqueig

He llegit diverses descripcions referides al lloc anomenat Sharm al-Sheikh, on se celebra la darrera cimera contra el canvi climàtic. L’anomeno lloc perquè, segons el que he vist, no es tracta ben bé d’una ciutat, ni d’un conjunt de petits nuclis urbans connectats, ni tampoc d’un poble que s’ha anat fent gran, sinó d’una mena de monstruós resort turístic a tocar del mar Roig, enmig del no-res. És un espai urbà pensat per anar en cotxe amunt i avall: moltes de les llargues avingudes, com es pot observar en algunes imatges, ni tan sols tenen voreres. Tampoc hi ha gaires elements que facin ombra en un lloc on s'arriba habitualment als 45 o fins i tot 50 graus. Com pot ser que sigui justament aquí on se celebri una convenció mundial per exemplificar bones pràctiques en relació amb el canvi climàtic? És una broma, potser? No. Es tracta d'un calculat exercici de greenwashing o ecoblanqueig massiu. L'ecologisme seriós, així com molts periodistes especialitzats, també ho han vist així. Al final, però, el govern egipci ha aconseguit en bona part el seu propòsit. Heus aquí com una dictadura militar que té milers i milers de presos polítics és avui la capital de les polítiques verdes... Al·lucinant? No tant, no tant: hi ha una inèrcia molt intensa que ens ha portat fins aquí, i ara el problema serà desempallegar-nos-en. 

Diumenge passat vaig tenir a les mans una llauna d'aigua mineral amb gas (afegit) d'una empresa madrilenya on es podia llegir que era "100% social" perquè destinava "el 100% dels dividends" a projectes en països necessitats. Val a dir que era més cara del normal, l'aigua; però un pot pensar: "Bé, si és per ajudar..." El problema, en tot cas, reposa en un altre raconet conceptual que passa desapercebut. Els dividends són una quota que les empreses reparteixen entre els seus accionistes. Com sap qualsevol persona que disposi d'accions amb aquest dret, els dividends poden ser elevats un any i magres el següent, o fins i tot poden deixar de repartir-se (o a l'inrevés: si les coses han anat molt bé, fer un repartiment extra) en funció del que proposi el consell d'administració a la junta general d'accionistes. Per saber tot això no cal ser un mag de les finances, però una persona que no ha tocat mai aquests assumptes de primera mà pot arribar a confondre fàcilment els esmentats dividends amb els beneficis nets. I no, no són la mateixa cosa ni de bon tros. Consti que la publicitat de l'esmentada aigua és impecable: no diu res que no sigui veritat. Una altra cosa és el que previsiblement interpretarà el consumidor... 

Continuem amb begudes que salven el planeta, en aquest cas una gran empresa que té diverses plantes de processament de suc de fruita a Andalusia i fa productes d'indubtable qualitat. A la seva publicitat televisiva, que ben segur veuen un parell de cops al dia, asseguren que aquestes plantes gegantines de processament generen "zero residus". No deixa de ser prodigiós. Quan ho sento em ve un cert neguit: vol dir que els empleats ni tan sols estiren la cadena del vàter quan són a la feina. Podríem afegir més i més exemples, però crec que no paga la pena: són diàriament a la vista de tothom.

En si mateixes, aquestes apel·lacions, en alguns casos ambigües i en altres hiperbòliques, a la salvació del planeta no em semblen preocupants. Mentre no continguin cap distorsió substancial de la realitat ni indueixin a consumir a partir de premisses falses, formen part d'una estratègia publicitària tan lícita com qualsevol altra. Una altra cosa ben diferent és l'efecte social que ha acabat generant l'exercici rutinari, constant i cada cop més exagerat del greenwashing. Això ens torna a portar al sud de la península del Sinaí, a Sharm al-Sheikh. Aquí ja no poden parlar de la revolució verda sinó de la revolució dels cínics. Amb uns mitjans o uns altres, tota dictadura acaba duent a terme grans exercicis de rentat de cara. Als Jocs Olímpics de Berlín del 1936, l'Alemanya nazi va mostrar un desenvolupament tecnològic inaudit. Durant els Jocs, milers de persones van poder veure els atletes en directe... per la tele. Sí, ho han llegit bé: la tele del 1936. Aquí encara anàvem en somera. Avui el que impressiona molta gent és el reciclatge de l'aigua o la gestió de les escombraries, i sembla que a Sharm al-Sheikh és exemplar. La resta queda en un segon pla, i d'alguna manera és accessori. Segons diverses institucions internacionals, a Egipte hi ha uns 60.000 presos polítics. Trobo que són molts, massa. Si la inèrcia de l'ecoblanqueig generalitzat continua, altres sàtrapes en prendran nota, perquè funciona.