De l’article –traducció pròpia– atribuïble al crític d’art, dibuixant i pintor Feliu Elies (Barcelona, 1878-1948) a La Publicidad (29-IX-1917). Usava, entre altres, el pseudònim ‘Joan Sacs’ (aquí abreujat: J.S.). És potser l’única necrologia d’autor que va sortir a la premsa catalana a propòsit de la mort d’Edgar Degas (París, 1834-1917). El passat 19 juliol va fer cent noranta anys de la mort d’aquest artista francès que va destacar com a pintor, gravador, escultor i fotògraf.
Acaba de morir a França, a l’edat de 83 anys, aquest cèlebre pintor, una de les més sòlides columnes de l’art modern. Va lluitar a la seva joventut amb els artistes impressionistes, entre els quals es va distingir per la seva manera especial de veure i molt particularment pel seu estil. Tant es va distingir, que una part de la crítica el va considerar fora del moviment impressionista. Una característica del seu estil va ser l’ús dels tons neutres i del color unit, sense la pinzellada dividida que va practicar preferentment la resta d’impressionistes. Perquè el color d’aquests va ser viu, i la seva pinzellada dividida mentre que el de Degas va ser tot el contrari. Per això se’l considera com formant escola a banda. Això va ser un error, perquè l’Impressionisme ni va significar exclusivament, ni mai no va significar, un procediment colorístic ni una determinada gamma de color, sinó un Realisme profund en la doble accepció de l’adjectiu: profund en la concepció i profund en la interpretació. L’obra de Degas, l’estètica de Degas, és justament cèlebre també per haver afirmat definitivament i eficaçment la teoria i pràctica del Deformisme que un dia va iniciar tímidament el gran Ingres [Jean-Auguste-Dominique Ingres, Montalban, Guiena, 1780-París, 1867]. Aquest Deformisme proposa una major intensificació de la forma artística per mitjà de la deformació intencionada de la forma retiniana, fins a conduir-la a una més suggestiva expressió plàstica que aquella que es dona amb els cànons clàssics. Aquesta tendència, que només en mans refinades i en grans cervells pot produir l’efecte desitjat, havia de ser perillosa pels demés, i així va succeir: els temperaments imperfectes van assimilar escassament o exageradament aquesta teoria de la forma i arribaren als pitjors excessos, entre els quals hi ha preeminentment el Cubisme, si se’l considera com escola pictòrica. Toulouse-Lautrec, un dels seus més cèlebres deixebles, va accentuar el deformisme de Degas, i amb la seva pruïja d’assolir una més gran expressió formal amb una major deformació, va traspassar alguna vegada aquest punt delicat que separa l’expressió sublim de la grotesca. Degas no va franquejar mai aquesta terrible frontera. La seva obra és formidable per una quantitat inconcebible d’elements plàstics portats a la major intensitat expressiva fins aquest límit. Degas va aviar mil Pegasos desbocats per les valls i muntanyes del seu món real, i a l’arribar al peu de l’abisme subjectivista sempre va saber aturar-los arrogantment amb la seva mà poderosa. Degas es trobava incapacitat des de feia uns anys per al seu art. La vista li minvava excessivament: els dolors i privacions de la vellesa havien augmentat la seva natural hipocondria i la seva insociabilitat. Aquest gran home era quasi tan cèlebre per la seva malignitat com pel seu talent. La seves sàtires van batre el rècord de la mordacitat: es citen com monuments d’enginyosa crueltat. Com Flaubert, va reeixir a descriure meravellosament la vida moderna; com l’autor de Madame Bovary, Degas la va patir en canvi horriblement; els dos genis l’admiraren amb fervor i alhora l’odiaven de la manera més aspra i cega. [...]
