Edificis en diàleg
Mig oculta per la renglera d’arbres que fa més amable el passeig de Gràcia, com a l’aguait del vianant desprevingut, aquesta façana sembla observar de reüll la veïna Casa Milà. Malgrat la distància d’estils, les ondulacions de pedra que va imaginar Antoni Gaudí semblen trobar la seva correspondència en el frontal que Toyo Ito va dissenyar per cobrir l’Edifici Europa. Si davant de la Pedrera tenim sensació de mola, de bloc terrós foradat per tèrmits, aquí semblem estar en presència de les ondulacions d’un riu que resplendeix quan fa sol.
L’origen d’aquesta construcció cal situar-lo a finals del segle XIX, quan el passeig va esdevenir la principal residència de la burgesia local. El 1899, Josefa Trius i Rodó, viuda de l’empresari tèxtil Ramon Almirall, va encarregar a l’arquitecte Josep Domènech i Estapà una construcció d’estil modernista, que aviat seria coneguda popularment com la Casa de la Viuda Almirall.
Inicialment, els baixos serien ocupats pel taller de talles religioses dels germans Albertos. També acollia els Pianos Ortíz y Cussó i la tipografia Arte Moderno, on editaven la revista En Patufet i el setmanari satíric La Tralla. Al primer pis tenia consulta el doctor Vivé Picasó, “especialista en gargamella, nas i orelles”. I el 1908 s’hi instal·lava un dipòsit de l’Aigua del Boulou, “especial per a ronyons, fetge i diabetis”. El mateix any, la premsa informava que un dels inquilins es venia els mobles i un altre gratificaria a qui li tornés el seu gos de caça, color terra amb les potes blanques. Cinc anys més tard, aquell mateix senyor tornava a perdre el gos, aquesta vegada un setter blanc.
La viuda d’Almirall va morir el 1918, i a la finca s’hi va mudar el metge Cusí i Vidal, otorrinolaringòleg de l’Hospital de la Santa Creu. I als anys vint, l’advocat i agent administratiu Angel Pesini, que hi va obrir el seu gabinet. Llavors eren temps trepidants, i hi trobem la botiga dedicada a l’automòbil de Francisco Ontiveros, un dels llocs on es podien adquirir els neumàtics Goodyear. Al costat, seguint amb la dèria nord-americana, hi havia Universal Radio, un negoci d’aparells de ràdio importats directament dels Estats Units. I a mitjans dels anys trenta, el Centre Radiològic dels doctors Torres-Carreres i Bosch-Solà, per a tractaments del càncer.
Durant la Guerra Civil hi va funcionar la casa Cristalín, dedicada a la reparació de vidres trencats. I al costat, l’Electro Copista de Planos, on feien còpies de plànols d’arquitectura. Un món que va canviar radicalment a la postguerra, quan el passeig de Gràcia es va convertir en la seu dels bancs i les millors empreses. Aquí hi havia la productora Balet y Blay, responsable de la pel·lícula infantil Garbancito de la Mancha. I Producciones Cinecolor, amb un sistema de color propi, el Cinefotocolor. A més, s’hi va obrir una sucursal de la Joieria Vallmitjana.
La Casa de la Viuda Almirall va ser enderrocada a finals dels anys cinquanta, i en el seu lloc es va aixecar l’Edifici Europa, una anodina construcció que va acollir les oficines de l’empresa Lufthansa, l’snack-bar Tropeziens i l’agència de viatges Atlas Expreso, on venien passatges de la companyia naviliera israeliana Zim, que feia la línia regular Haifa - Nova York. Negocis acompanyats per altres de més modestos, com Thor Iberica, que oferia piques de cuina d’acer inoxidable; el gabinet de decoradors Portella, o Sunbeam Ibérica, dedicat a la jardineria.
L’any 2009 es va remodelar integralment l’edifici, amb el modern frontal del japonès Toyo Ito, i s’hi van obrir els apartaments de luxe Suites Avenue Luxe que l’ocupen actualment. Des de llavors, aquesta façana i la de la veïna Pedrera semblen conversar a mitja veu.
