L’educació, el pilar del país
El setembre del 2020, en plena pandèmia de covid-19 i a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya, fèiem, en aquest mateix diari, una crida d’emergència per a la transformació educativa a Catalunya. Més de tres anys després, l’article manté plena vigència. Els darrers resultats de les proves PISA ens demostren com, més enllà de la pandèmia, calen transformacions profundes del sistema. L’educació no ha esdevingut prioritat de la política pública, i malauradament, la política educativa no ha endegat una transformació sistèmica en la línia de les recomanacions de diversos organismes internacionals per adaptar els sistemes educatius als desafiaments del segle XXI.
La transformació educativa requereix un abast polític i social ampli, liderat pel departament d’Educació però amb la implicació de la resta d’administracions públiques, la comunitat educativa, els grups de recerca i representants de la societat civil. En aquest article plantegem cinc àmbits que haurien de ser prioritaris per a una transformació del sistema que respongui a les necessitats socials actuals.
En primer lloc, l’educació no pot ser indiferent al fet que el 31,7% dels infants catalans siguin pobres. La pobresa altera les condicions de vida de les famílies i les condicions d’educabilitat dels infants, tant en l’àmbit formal com no formal. Necessitem una política educativa en connexió amb altres polítiques públiques que s’hi interrelacionen estretament, i especialment amb els àmbits de la salut i els serveis socials. Pensar que els problemes d’aprenentatge dels infants se circumscriuen a l’aula i a l’entorn escolar suposa una visió molt limitada de la política educativa. La política educativa ha de ser política social.
La segona variable imprescindible és la de la inversió pública en educació. No per sabut hem de deixar d’insistir-hi: Catalunya se situa per sota de la mitjana espanyola i europea en inversió pública en educació. Aquesta realitat l’hem de poder revertir fixant un horitzó que ens apropi al 5% d’inversió en educació respecte al PIB. I tan estratègic com el volum d’inversió ha de ser la micropolítica d’invertir aquests recursos allà on són més necessaris i on tenen més efecte, cercant l’eficàcia i l’eficiència. Sabem del cert que només abocant recursos en polítiques genèriques no aconseguirem els resultats esperats d’una educació de més qualitat, més equitativa i integradora, més personalitzada i orientada a les necessitats dels infants i joves. Les evidències i les avaluacions dels programes ens han de servir per reconduir i millorar els plans. Les proves pilot poden ajudar-nos a afinar millor els objectius i els mitjans educatius.
En tercer lloc, hem de tornar a situar els infants i joves al centre del sistema. Pot semblar una obvietat, però creiem que no ho és pas. La sociologia dels joves està canviant, sovint fins i tot perd valor la mateixa educació/formació per al progrés personal i col·lectiu. Necessitem apostar per una atenció més personalitzada, amb la figura del docent com a acompanyant en el procés educatiu i de maduració personal, atenent degudament la diversitat creixent i les necessitats especials, que impliquen formació específica i professionals experts. Amb una atenció prioritària en les transicions educatives entre etapes i tenint molta cura de la salut mental d’infants i joves. La pandèmia ha evidenciat com és d’important el benestar emocional de la infància per a l’èxit educatiu, un aspecte que el sistema no pot desatendre.
El professorat és el nervi del sistema. L’educació transformadora se sustenta en professionals qualificats, capacitats com a servidors compromesos d’una funció pública clau. Malgrat la gran tasca que està duent a terme el professorat en un context de gran complexitat, es percep malestar, cansament, desorientació. Cal construir una nova professionalitat docent: repensar la formació inicial, apostar per una carrera professional més eficaç i orientada als reptes actuals (plantilles, avaluació permanent, formació i desenvolupament professional) i orientar-nos a equips docents i no pas a professionals aïllats a les aules. Alhora, cal comptar amb professionals no docents que intervinguin amb l’alumnat amb una expertesa complementària i coordinada amb la tasca docent.
Finalment, la governança del sistema és un instrument imprescindible per a una educació de qualitat. Cal posar en marxa l’Agència d’Avaluació i Prospectiva que ja va preveure la llei d’educació de Catalunya del 2009. El sistema requereix mecanismes rigorosos i autònoms de seguiment, revisió i avaluació. Cal desburocratitzar el sistema, deixant sense efecte tot allò que no genera valor educatiu; donar suport i reforçar els equips docents i directius dels centres, dedicats a la tasca educativa, amb capacitats per liderar pedagògicament els equips i centres. Així mateix, cal dur a terme un replantejament global del mateix departament d’Educació, caminant cap a un model de més capacitat tècnica/experta i no burocràtica, reforçant les zones escolars previstes a la LEC com a organismes de governança i millorant la coordinació i la corresponsabilitat amb altres administracions educatives del territori.
La tasca és titànica i complexa, però no podem deixar de treballar-hi amb la màxima ambició, generositat i urgència. L’alternativa és un país educativament pobre, sense futur.
