Educar per al bé comú

Millorar l’educació d’un país no és fàcil. Qui ho digui, menteix.

Hi pensava arran de l’informe que el Grup de Millores Educatives acaba de presentar al Departament d’Educació de Catalunya per redreçar el catastròfic panorama dibuixat per les darreres proves PISA.

D’entrada, cal felicitar el grup d’experts pel coratge d’haver acceptat l’encàrrec. És d’agrair que qualcú encara s’arrisqui a fer una proposta pública sobre qualsevol qüestió, al preu de ser immediatament esquarterat per l’exèrcit de franctiradors de sofà que vegeten al teclat a l’espera de massacrar el primer que gosi fer una formulació constructiva.

És obvi que les mesures proposades són de vegades molt genèriques, massa utòpiques, metodològicament poc compromeses... Res que no fos esperable. El mateix grup d’experts ja havia advertit que no existeixen fórmules màgiques ni mesures d’efectes immediats. I és cert: no hi ha solucions simples a problemes complexos. Ho vaig aprendre de Damià Pons.

Diria, però, que en general les propostes sorprenen positivament si s’analitzen en el context de les seves possibilitats i limitacions. Especialment els apartats que incideixen en l’objectiu prioritari: la inclusió i l’equitat.

Certament, hauria estat terriblement injust –a més d’absolutament ineficaç– voler abordar reptes escolars deslligant-los dels seus condicionants socials. No es pot entendre –ni canviar– una escola, sense entendre'n –i canviar o compensar– el context social. 

I, sobretot, no és possible fer una aposta ambiciosa per a la millora d’un sistema educatiu sense aspirar a millorar el nivell educatiu de tots els alumnes, perquè el nivell del sistema educatiu d’un país no és altra cosa que el nivell educatiu de la totalitat dels seus alumnes.

Per això són interessants les propostes que van en aquest sentit i que pretenen pal·liar la bretxa social que s’amaga darrere la majoria de bretxes educatives. S’hi parla, per exemple, d’equiparació horària entre l’escola concertada i l’escola pública. La majoria de centres concertats de Primària fan una hora diària més que els centres públics. No fa falta ser un expert en educació per veure que una hora més de classe cada dia –unes 180 hores lectives extra per curs– ha de tenir un efecte determinant sobre l’aprenentatge.

L’informe també fa referència a altres mesures clarament compensadores de la desigualtat com l’extensió dels menjadors escolars i de les aules d’acollida i, sobretot, l’avanç cap a l’educació a temps complet a través de dues propostes de calat: les extraescolars gratuïtes en horari d’horabaixa i la generalització de la jornada partida, una mesura, per cert, altament impopular entre el professorat, però que sembla també de sentit comú. Fa massa temps que l’OCDE demana revisar els horaris escolars perquè els nins comencin les classes més tard, s’aturin per dinar i, sobretot, no tenguin cinc horabaixes lliures a la setmana.

És difícil saber quantes d’aquestes mesures s’acabaran materialitzant i quantes, a més, tendran resultats quantificables en un termini de temps més o menys curt, però sí que és cert que la qüestió està bàsicament ben enfocada des del moment que no obvia el determinisme social a l’hora d’analitzar –i redreçar– les mancances educatives del país.

Mentrestant, a les Balears, el Decret d’Escolarització –ara enlaire per defectes de tramitació– anava en sentit contrari i recuperava el punt extra per als “fills d’antics alumnes”, que havia desaparegut en convocatòries anteriors. Una decisió mala d’argumentar i impossible de justificar des del punt de vista de la igualtat d’oportunitats i la lluita contra la segregació escolar i el desequilibri social. I més venint de part dels abanderats de la “llibertat d’elecció de centre”. Un model on uns són més “lliures” que els altres, pel que sembla.

La nova normativa havia rebut una important contestació per part del Consell Escolar de les Illes Balears, que considera que genera desigualtat en l’accés a l’educació; de FAPA, que denuncia la vulneració del principi d’equitat, i de l’Associació de Directors, que qualifica la mesura de discriminació greu que genera ciutadans de primera i de segona. Sort que el conseller Vera i la presidenta Prohens diuen que tot es farà des del consens, que si no...

El Consell Consultiu també s’hi va pronunciar i, a més de criticar-ne les notables incorreccions que l’han endarrerit, l’havia acabat admetent amb tres duríssims vots particulars que n’assenyalen la injustícia de fixar com a “dret” el que no és més que un “privilegi hereditari”, davant el qual la majoria de famílies pateixen un desavantatge insalvable.

Tenir assegurada la plaça escolar de preferència perquè els papis del teu papi varen ser prou rics com per matricular-hi el teu papi 30 anys enrere hauria de fer empegueir. A part de semblar bastant inconstitucional, clar.