Educar amb llet de gat

Esplais, l'escola de vida de tres generacions
3 min

No sé si em podeu ajudar. No recordo quants gats he tingut a la meua vida. Centenars, segur. I a tots els poso el mateix nom: Minin. Igualtat nominal. Els gats són jo; jo soc els gats. Ara guaitava el gat cent-no-sé-quants-fa-que-tinc. Va néixer quatre mesos enrere. En aquest punt sa mare ja li fot urpa. Vol dir això: que no el vol. El dona per esquerat. Esquerar. Aquesta és la qüestió. La gata li diu: ja vas tip, au, espavil. I la porta de la vida s’obre.

Hi ha un moment que passa això. La mare, mimosa, tendra, melosa, fa: ffffffffff. Prou. I aquesta és l’ensenyança. Prou popa, ja no mamis més. El canvi és com un interruptor. Instantani. Es passa de la pel·li romàntica al psycho killer. L’amor és això. Si tens fills és perquè volin, no pas perquè visquin imantats a un mugró domèstic, incandescent, inalterable, fix, continu. N’hi ha que volien un fill i acaben educant una central lletera, un ésser de formigó armat amorrat a una formigonera model mamella subvencionada estil porque-yo-lo-valgo. Les no obres de donar tombs i tombs ja fa dies que duren.

Hi ha pares que no tenen fills gats, però tenen fills bípedes homínids. I els fa por tot. No els esqueren ni pel mal de morir. Ni saben què vol dir aquest verb. No el conjuguen. Perquè tenen els engendres al congelador. Com esperma que no ha d’arribar mai enlloc, que no ha de ser res. A l’estiu veureu nens com pingüins. Donant tombs espasmòdics pels passadissos d’aire àrtic condicionat. Atmosfera de llit frigorífic mortuori. No surten de casa. O si surten van a llocs controlats per les lleis dels neogoverns antimigració de nens. No portis el fill fora de les fronteres que jo he dissenyat. Per exemple, no els duguis de colònies, perfums, campaments.

Hi ha un tipus de pare que mai deixarà que el seu xiquet marxi uns dies fora de casa. Hi ha cangueli prefabricat. Ai, ei, ui. Però sí que l’afartarà de xeringues de sucre, o de pantalles, o del que sigui per tots els orificis del cos. Hi ha veritables moviments de pares indigents anti que el meu fill només el toqui jo amb corretja i cascavell. Que si s’ha d’asclar ho faci amb el bastiment de la porta de casa. Per això no m’estranya la queixa de queixal carnívor.

Marrameu. Sortosament hi ha xavals educats com els gats. Acció Escolta de Catalunya, Escoltes Catalans, Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, Esplais Catalans i Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans han denunciat el coitus interruptus forçós dels campaments d’estiu. Diuen que els han comunicat que han de tancar 79 dels 156 terrenys d’acampada per manca d’autorització de l’Agència Catalana de l’Aigua. Miauuu. Us podeu imaginar la saragata humana, econòmica, enèrgica: més de dotze mil nois i joves afectats. Darrere de tot això hi ha una paraula: l’estat nacional burocràtic en què vivim. La burocràcia és una epidèmia de sobredosi. Ens han convertit en ionquis que necessitem papers i més papers. Ens inoculen el mono per decret llei. Cal ser un drogoaddicte del sistema. Ens volen als centres de metadona: a casa.

No aneu a fer campaments. No feu res. I sobretot sempre lleteta drogueta. Sempre antinatura. Sempre irreal. Així s’està educant en aquest país: no repetir curs, no llegir, no deures, no renyar, no, no. I tot sucat amb burocràcia. I tot en nom de la santa llet, però la real, no pas aquest fluid blanc o groguenc segregat per les glàndules mamàries de les femelles dels mamífers, que serveix per al nodriment de llurs cries. No. L’altra llet: l’hòstia, la clatellada, la fava, el castanyot, el flist-flast. 

stats