Educar en temps de crisi (de l’atenció)

Els resultats de l’informe PISA en comprensió lectora van provocar molt de rebombori i algunes reaccions per intentar salvar les naus. De sobte, sembla que la comprensió lectora és molt important. I l’estem perdent. Té les constants vitals baixes. S’aguanta per respiració assistida. Perquè el més important per poder comprendre un text, una hipòtesi, el món, és l’atenció. I, malauradament, l’atenció s’ha convertit en un bé escàs. El mal és endèmic. A la majoria de nosaltres ens costa més que abans concentrar-nos, però si hi ha un segment de la població que pateix especialment la crisi de l’atenció és la gent jove. 

Els hàbits d’atenció són crucials en els processos d’aprenentatge. El neuroantropòleg Terrence Deacon en parla en profunditat a The symbolic species (1997), un estudi multidisciplinari que es considera clau en el camp de l’evolució cognitiva. Deacon apunta que les dificultats que ens suposa la resolució d’un problema van més enllà de la seva complexitat, tenen a veure amb la nostra predisposició per detectar-hi els aspectes més rellevants. Alhora, hem de saber veure les relacions evidents entre els elements rellevants i, a més, buscar lligams improbables entre aquests elements. Per aconseguir tot això, sovint és necessari fer servir el famós “pensament divergent”. Allò que considerem “l’obra d’un geni” molt poques vegades ho és per la seva complexitat, sinó pel caràcter innovador de la seva perspectiva i per la quantitat de gent que no ha estat capaç d’adonar-se d’una cosa que acaba esdevenint una obvietat. L’evolució de les espècies. La gravetat, que tant fa caure una poma com orbitar un planeta. Fer explícit el que és implícit no és tan fàcil com sembla.

Si per trobar solucions contraintuïtives cal una atenció profunda al detall, com s’ho faran les generacions que tenen la capacitat d’atenció acorralada en un escac i mat? El 14 de febrer passat es va produir un fet històric: la ciutat de Nova York va anunciar que emprenia accions legals contra les xarxes socials que més utilitza el jovent. En el seu discurs, l’alcalde feia al·lusió a la precària salut mental de la gent jove, però també a l’efecte disruptiu de les xarxes en el seu procés educatiu. A més de la constant interrupció i el poder addictiu de les xarxes, però, hi ha una altra variable que també cal tenir en compte: la saturació cognitiva que provoca la quantitat d’informació disponible a internet. Aprendre a discriminar entre un excés d’informació és una “competència bàsica” avui dia. Tots fem recerca, tant si ens dediquem a la investigació com si no. El cercador de Google treu fum en qualsevol dels nostres dispositius electrònics. En aquestes circumstàncies, el paper del sistema educatiu és complicat. No només ha de proveir l’alumnat amb les competències digitals necessàries, sinó que també ha d’intentar preservar —costi el que costi— la capacitat d’atenció dels adolescents. 

Els temes que fan referència al procés d’adaptació al progrés tecnològic sempre són difícils d’abordar. Els que ja no som (tan) joves, estem ineludiblement afectats pel cronocentrisme: no podem evitar creure que el moment actual és més ple de canvis radicals que qualsevol altre d’anterior (i no és cert). Malgrat que som capaços de veure que hi ha coses que funcionen infinitament millor ara, també ens sembla que algunes coses anaven indubtablement millor abans. Per això hem de fer equilibris per intentar “llegir bé la realitat”. Tot i la nostra possible cronomiopia, tant els resultats de l’informe PISA com l’acció de la ciutat de Nova York fan evident que la gravetat de la situació està ben contrastada. Mentre el tipus de regulacions que reclama el govern municipal novaiorquès no arriben, els hàbits d’higiene digital són bàsics. Lluitem contra una empresa que esmerça molts recursos per fer que els seus continguts siguin altament addictius. Volen el nostre temps i la nostra atenció, i saben com aconseguir-los. A nosaltres, de moment, ens queda l’autoregulació i les estratègies més dràstiques, com el dejuni digital (desactivar les xarxes durant dies o setmanes). El dejuni digital acostuma a funcionar per recuperar la concentració —per fer un reset— i, a més, actua com a toc d’atenció a les empreses digitals (si ens feu sentir atrapats, ens veiem obligats a marxar). 

A The symbolic species, Terrence Deacon diu que la nostra evolució com a espècie ha estat marcada pel fet que hem tendit a “pensar més bé i comunicar-nos més bé”. Però tot apunta que ara, per primer cop en la nostra història evolutiva, estem posant en risc el progrés cognitiu. I això arriba en un segle que ve carregat de reptes. Som vuit mil milions d’humans en un planeta castigat per una crisi ecològica generalitzada. Els avenços científics i tecnològics són espectaculars i esperançadors, sí. Així i tot, necessitem gent molt ben preparada per resoldre els problemes que haurem d’afrontar les pròximes dècades. I hem quedat que els hàbits d’atenció són al pinyol de la nostra capacitat d’aprendre, de trobar solucions. Tinguem-ho clar, doncs. No ens encantem.