Egipte, entre dos mons
“Qui no coneix el Caire no coneix el món... El Caire és la seva mare".
De 'Les mil i una nits'
La faluca de veles blanques i místiques ens va apropar a l’embassament construït el 1902 pels britànics, una mica més amunt de la primera cascada del Nil. L’horabaixa era plàcid, i la llum solar que cercava l’oest incidia obliquament a les muntanyes de sorra daurada que envolten Assuan. Quan tornàvem cap a la ciutat, empesos pel fort corrent, just a l’altura del mític hotel Kataract –el d’Agatha Christie– comparegueren mitja dotzena d’adolescents navegant amb taules de surf; aquesta vegada ens demanaren euros. En aquell instant vaig retrocedir trenta anys enrere i la imatge d’uns infants navegant al mateix indret, amb embarcacions rudimentàries fetes amb trocs de palmera, em va venir a la memòria. Temps enrere ens havien demanat llapis, caramels i llaminadures. Aquell horabaixa d’abril vaig ser conscient del pas del temps i que les aigües del Nil no s’havien aturat de solcar el desert. Aquelles fredes aigües negres que baixen els misteris de les muntanyes de la Lluna, al cor d’Àfrica, i dels altiplans on resen cada dia els devots coptes etíops de la Libèl·lula, havien continuat transformant la vida de l’Egipte modern, la segona potència econòmica del continent africà, just després de Nigèria, un país que viu entre dos mons, on el passat sempre troba el present.
El 2011 la revolució àrab –la revolta que semblava impossible– va arribar a la plaça El-Tahir del Caire amb una força contundent. El general Hosni Mubarrak –l’home més poderós d’Egipte durant quasi trenta anys– va perdre el poder. Fou empresonat i jutjat davant les pressions de la població i de l’opinió internacional. Aviat es feren unes eleccions legislatives força democràtiques i va sortir elegit Mohamed Mursi, representant del Germans Musulmans, que és una organització ben arrelada dins la societat egípcia, creada el 1928 per Hassan al-Banna, de caire islamista moderat. No el deixaren governar gaire. Les reduïdes i poderoses elits econòmiques del país es varen sentir 'amenaçades' per les decisions que prenia el primer president elegit democràticament. Llavors, el 2013, l’exèrcit va fer l’enèsim cop d’estat, aquesta vegada liderat per Abdelfatah al-Sisi. Curiosament, tot el procés de revolta –en el qual varen perdre la vida més d’un milenar de persones– es va fer amb el silenci d’Ahmed al-Tayeb, el Gran Mufti del Caire, format dins el sufisme de la seva família i a la Sorbona de París. Segurament ell hauria pogut evitar el bany de sang que vindria a continuació i va elegir la seguretat de la continuïtat. Al 2019 Mursi va morir de malaltia a la presó i les aigües del Nil tornaren a baixar tranquil·les. Almenys aparentment.
La gent que viu del turisme està encantada amb aquesta situació de governança militar. El negoci flueix, cada setmana arriben centenars d’avions plens d’àvids turistes europeus i orientals que –amb el mòbil a la mà– volen retenir totes les joies que les càlides arenes del desert han custodiat d’allò que queda de l’antic Egipte faraònic. La maquinària i l’engranatge turístic fa més de mig segle que s’ha configurat i sembla un rellotge suís perfecte que omple les arques de l’Estat i d’uns quants. En veu baixa i en silenci tothom passa per la massificació, la rapidesa en veure els espais d’interès, la brutícia dels carrers plens de deixalles. Egipte –diuen– no es un país per visitar sol, cal anar en grup. Els grups son més controlables i fàcils de manejar. Els guanys no es dispersen tant. La sensació que has arribat a un país peculiar és immediata. No pots anar al Delta per la qüestió salafista. De Luxor a Assuan la presència de l’exèrcit i de la policia és omnipresent. Vaig començar a dubtar de la finalitat real d’aquesta vigilància.
Dia 1 de gener de 2024, Egipte entrarà a formar part del Fòrum del BRICS +, oposat al G7. Les distàncies polítiques amb els EUA han augmentat als darrers anys, encara que l’exèrcit egipci continua rebent un gruix important de les ajudes militars americanes. La producció de petroli i de gas ha augmentat; la població, també. Depassen ja els cent quatre milions de persones. No tenen prou habitatges, construeixen dins les zones cultivables a la riba del Nil i el paisatge ha canviat dràsticament a les darreres dècades. Si continuen així, aviat ja no hi haurà paisatge per gaudir des dels creuers que naveguen pel Nil. La corrupció, el pas d’emigrants que venen del sud, la manca de cereals, la gran pressa etíop, el paper de l’exèrcit, etc. El laberint egipci sembla fràgil a la vista dels turistes. Ens podem demanar com és possible que aquest país encara funcioni i guardi gelosament una de les meravelles del món de què almenys una vegada a la vida tothom hauria de poder gaudir. Un riu, el Nil... dos mons.
