Eixos nacionals

Hi ha gent que diu que Salvador Illa no està fent una bona campanya. O que se li farà molt llarga. Però potser oblidem que, encara que no ho sembli, la campanya electoral no ha començat. Som a les setmanes prèvies, i si en aquest preludi Illa ha decidit reservar-se i piular poc, deu tenir les seves raons. La primera, òbvia, és que és el favorit de les enquestes, i qualsevol manual electoral diu que qui té avantatge s’ha de mostrar conservador. Són Aragonès i Puigdemont els qui s’han d’arriscar i sobreactuar. I els Comuns, que paguen el mal moment de Sumar. I la CUP, que viu un moment confús. El PSC no necessita la proactivitat. En té prou amb dues propostes en negatiu: que s’acabi el Procés, en clau catalana, i que no torni el PP, en clau espanyola. Quan comenci la campanya de debò, Pedro Sánchez desembarcarà a Catalunya per recordar als electors que ell és l’únic dic de contenció d’un govern de PP i Vox. Que ell és la garantia d’aquesta cursilada (i aquesta fal·làcia, també) anomenada el reencuentro. També desembarcarà Feijóo i li replicarà titllant-lo d’aliat de Puigdemont. Perquè el president exiliat és la bèstia negra de la premsa de Madrid (i n’està encantat, d’aquesta etiqueta).

Però caldria parlar del PP. El partit de Feijóo, tot i l’episodi rocambolesc en l’elecció del seu candidat, també té vent de cua perquè pescarà vots de Ciutadans i de Vox, i fins i tot algun del sector més espanyolista del PSC. (Illa intenta retenir aquests vots dient absurditats com ara que, a Catalunya, si li parlen en castellà ell contesta en castellà). Com que el PP ve de les catacumbes electorals, amb només tres diputats al Parlament, el seu resultat del 12-M farà més o menys goig, segur. Però per arribar al seu objectiu –que el voti la dreta catalanista moderada– li falta molt de tros, un discurs nou, una defensa real dels interessos econòmics del país. I una aparença, per dir-ho així, menys de tricorni, més propera. Que no sembli, com li passa ara, que TV3, els calçots i els castellers els fan venir nàusees. Això no ho tenen des de l’època de Piqué –amb l'excepció de Josep Bou, que era una mena de torero amb barretina, una espècie realment difícil de trobar.

Deixant a part aquest problema –que és el problema gros del PP, el que l’allunya de la Moncloa– el grup que encapçalarà Alejandro Fernández pot tenir un bon mal de cap l’endemà de les eleccions. Si, com diuen les enquestes, Salvador Illa guanya, però no té majoria per governar, s’obrirà un escenari endimoniat: Suposem que no hi ha majoria absoluta independentista (cosa que no està gens clara). Si Junts i ERC supediten el seu suport a Illa al seu programa –pacte fiscal i referèndum–, el PSC (i encara més el PSOE) s’hi negarà. Per Pedro Sánchez, això pot voler dir quedar-se sense suports per als pressupostos de l’Estat del 2025. Però el 2025, per a un tàctic com Sánchez, és el llarg termini. El que li interessa, per damunt de tot, és que Illa sigui president, perquè és l'única manera de compensar el desgast que li ha suposat l’amnistia. Per tant, a mi no em sorprendria que Illa pactés govern amb els Comuns i, com a Barcelona, acceptés un vot patriòtic per part del PP. La pressió que rebria Feijóo per evitar un govern independentista seria enorme... Però, al mateix temps, fer president Illa seria regalar-li un èxit a Sánchez com més acorralat sembla que està. Difícil.

Com més s’analitzen les opcions de pacte, més reconsagrada sembla la situació. L’anomenat eixnacional continua suposant una barrera. La unitat independentista té un mal precedent, ben recent. I la repetició electoral? Tothom diu que no la vol. Però no n’hi ha prou, amb això.