El que pot un cos

Un dels temes recurrents a la premsa després del confinament va ser quant ens havíem engreixat. Era un assumpte que també preocupava als joves. S’omplien columnes, articles, comentaris, sobre com havia crescut el greix en el nostre cos a la manera d’una mutació fatídica, com si el monstre -a més a més del virus- ens hagués posseït. En els últims anys la disciplina s’ha imposat sobre els cossos a través de nous viaranys: sessions online de pràctiques esportives de tot tipus, cirurgies low cost, dietes personalitzades, dietes esotèriques, rellotges biomètrics, aplicacions de control i rendiment corporal, filtres suavitzadors de rostres, avatars digitals… Com si el cos fos una aplicació que demana actualitzar versions cada dia. La frase “Necessito un reset ” ja està en boca de tothom. La disciplina fa del cos un instrument d’ordre i mesura i l’allunya de l’altre, per tant, del desig. Fins i tot trobem a faltar l’època en què una balança era l’únic indicador de les nostres derives físiques, això i els miralls: eina de rics que es va filtrar a casa de pobres i que, quan es filtra a casa de pobres, no serveix per fer relluir les vestimentes i l’enjoiada, sinó per jutjar la magra pobresa, tot allò que mai serem.

El temps de “l’abans i el després” s’imposa al temps biològic, ho diuen els anuncis de molts productes, ho diuen els contes de fades (de la Ventafocs a Frozen ), ho diu un capitalisme que fa de la nostra vida un càsting constant. El mantra de “l’abans i el després” és un judici estacional a partir de modes transitòries: el que era preuat fa un temps, ara esdevé banal, i a la inversa. En una era d’excés d’informació com la nostra, construir un cànon estètic demana poc temps. Aquests cànons, imposats pels departaments de màrqueting de les estrelles i indústries de torn, esdevenen models d’estil, de cara, fins i tot si corren el risc de perdre-la. La crítica cinematogràfica Imma Merino ens recorda que Greta Garbo i Marlene Dietrich van ser esculpides pels homes que volien treure rèdit econòmic dels seus cossos, com Galatees contemporànies a mans de nous Pigmalions: les aprimaven, els treien els queixals, les sobreil·luminaven… I en alguns casos se les alimentava amb substitutius, drogues apaivagadores de la gana per crear un estil cocaine chic (com ha descrit Begoña Gómez en un article a El País on diu que aquest estil torna), on la cool Kate Moss i altres Lolites emmascaren totes les Amy Winehouse que han vingut al darrere, aquelles que van perdre-hi la vida o se la van jugar. Les pantalles no han fet més que augmentar aquest pigmalionisme.

Si no menges, et desnodreixes, el teu cos es cadaveritza. Núria Busquet ha enviat el seu crit de socors a l’esfera mediàtica davant d’una filla de 13 anys a qui el confinament ha generat un TCA (trastorn de conducta alimentària). La Seguretat Social no et cobreix cap tractament si la teva filla és menor de 16 anys i l’única opció és pagar 4.000 euros a la clínica privada. De nou: el mirall canvia segons la classe social, pots estar en una gàbia momentània o en una presó sense sortida, no hi ha terme mitjà.

Joan Adell el 2020 va publicar el llibre La ceguesa dels miralls a partir de l’anorèxia de la seva filla, on podem llegir colpidors versos: “Per penyora / el buit d’un cos que no podràs tornar”, “Segueix el cor de savis. / I mentrestant la nostra filla es mor”. I aquest: “La teva mare i jo, / per no fer-nos mal, / no parlem gaire. / I quan els nostres ulls, / desprevinguts, es troben, / passen de llarg / com aus espantades, / amagant la por”. Durant un temps els meus pares compartien aquest joc de mirades, la meva germana també es moria i els ho va fer saber (ara està meravellosament bé!). Van ser uns anys dolorosos, jo era adolescent i vaig viure el que no pot un cos: ni els nostres, ni el d’ella. Els TCA són malalties tristes en què el cap hi té molt a dir, es reprodueix fèrtilment entre les noies més brillants i exigents. El cos s’apaga ràpid, tal com ho descriu Núria Busquet, però no es tracta només del cos, perquè allà on no hi ha cos no hi pot haver ànima. La persona s’apaga sencera. La impotència és enorme, no només perquè no hi ha òrgan per extirpar o repòs a fer, sinó perquè estem parlant de malalties que dialoguen estretament amb el context socioeconòmic. No hi ha res evident en aquest tipus de malalties quan ho vius en primera persona, gestiones la supervivència sense brúixola ni certesa i, així i tot, són malalties d’una evidència enorme. Només cal tornar als titulars de la premsa, al cànon, a la pressió que la societat exerceix sobre els més joves (i no tan joves), al rol social que s’imposa a les dones, a la militarització de l’estètica com a espai de regimentació dels cossos, al canibalisme maquillat de promeses que regeix una societat que ha fet de la competició la seva raó de ser.

Baruch Spinoza va escriure la famosíssima màxima que ha quedat inscrita com “Ningú fins ara ha determinat el que pot un cos”. ¿Amb aquesta frase què ens volia dir el filòsof del segle XVII? El cos -ens diu- pot realitzar coses que meravellarien l’ànima. Però pocs parlen d’ànima o d’afectes, pocs li diuen al cos tot el que pot, més enllà de la mètrica i la competició en una època en què sovint es redueix el món a informació, el cos a una màquina i el cervell a un circuit elèctric. El cos és un “entre” (in-betweenness, diuen els anglesos), un camí entre una mateixa i l’altre/a. La pandèmia ha posat en crisi aquest cos, l’ha aïllat, li ha sostret el desig, l’ha derivat a les màquines, a ser màquines. Potser l’única manera de cuidar el cos és desfixant-lo de la indústria cosmètica i de l’obsessió sanitària en què cuidar-se equival a mantenir un rigorós control segons uns imperatius categòrics. Cuidar el cos vol dir ser consubstancial a ell, escoltar-lo, gaudir-ne, reconèixer els seus límits i trànsits; i també poder cuidar els altres cossos perquè no se’ns morin. Necessitem institucions públiques orientades a la cura de tots els segments socials i a molts nivells; recursos públics a l’altura de la complexitat de les circumstàncies, poder acompanyar tots els cossos que ja no poden més i preguntar-nos per què seguim tolerant i participant d’aquest sistema disciplinari.