Les eleccions de la identitat

Recordo amb certa escèptica nostàlgia una conversa de quan era petita al meu col·legi de Sabadell a finals dels anys setanta. "Tu qui ets?", ens pregunta una amiga a les que formàvem el típic rotlle de noies al pati. “Una persona”, contesto jo. “Una dona”, respon una altra nena. "Però, llavors, tu no ets una dona?", insisteix la meva amiga. “Sí, soc una dona, però primer una persona”, li dic. "I ets catalana?" “Esclar”. "I del Barça?" “Per descomptat, però després, del Sabadell”, contesto jo. La meva amiga em mira entre sorpresa i divertida. "I llavors, ¿qui ets tu?" “Una persona”. Jo em sentia (en un claríssim ordre intern i subjectiu) primer una persona i després una dona, primer del Barça i després del Sabadell. Altres persones tenen els seus propis ordres. Però pertanyem a moltes més categories que complexifiquen la nostra vida diària i la convivència en comunitat.

Aquest record m’ha fet pensar al llarg dels anys en la meva reiterada defensa del “ser una persona”, sobretot quan la identitat va guanyar centralitat al corpus ideològic de la nostra època. En gran part degut a la globalització, que ens va obligar a aferrar-nos als elements que ens defineixen, culturals i socials, davant la por de desaparèixer com a comunitat; però també com a conseqüència de l’obligada mixticitat de ciutats i pobles, receptores de migrants i de nouvinguts, que han canviat radicalment la fisonomia del nostre país. Amb ells va arribar el treball i la innovació, però també noves cultures, famílies, creences... i la por i la desconfiança, a vegades l’odi. Ara som més rics, indubtablement, però també més diferents. I en aquesta diferència i la desigualtat que comporta rau el quid de la qüestió.

La nostra identitat es compon de dues dimensions, la individual i la social, ambdues estretament relacionades. Als anys setanta els psicòlegs Tajfel y Turner la van conceptualitzar com aquella part de l’autoconcepte que deriva de la nostra pertinència a un o més grups socials i del significat emocional i valoratiu que en fem. En el fons, l’objectiu últim de la identitat social és maximitzar l’autoestima. I això ho aconseguim identificant-nos amb tots aquells grups als quals pertanyem (grup polític, d’esports, d’amistat), intentant que siguin valorats de forma positiva en comparació amb altres grups. Per això la categorització és un element important, ja que ens serveix per simplificar i ordenar la realitat social. “Nosaltres som de Sabadell i ells de Terrassa”, per posar un exemple lúdic de la rivalitat entre ambdues ciutats vallesanes. Tenim tendència a dividir el món social en dues categories separades: el nostre endogrup (nosaltres) i diversos exogrups (ells). Aquest procés construeix la nostra identitat social, i fa més senzilla la nostra percepció al posar fronteres entre nosaltres i ells.

El següent gran element de la identitat és la comparació social. Ens comparem constantment amb els altres i el més pervers és que la comparació no només implica ser diferent, sinó que requereix ser millor. La conseqüència d’aquesta cerca de superioritat és la competició per una identitat social positiva com més diferenciada dels altres, millor, per tal que el nostre grup pugui sortir-ne beneficiat.

En últim lloc, vull destacar la despersonalització, que emergeix quan una persona es categoritza a si mateixa dins d’un grup i deixa de percebre’s com a única i diferent i passa a considerar-se igual que el conjunt de persones membres. I com més s’hi assembli, millor, perquè aconseguirà més punts en el rànquing de prestigi.

Amb aquest còctel de processos psicològics, els resultats mai són del tot previsibles. Observem el creixement de l’extrema dreta utilitzant al màxim tots aquests mecanismes de menyspreament dels altres, però també l’emergència de nous moviments empoderadors, com Black Lives Matter o el Me Too. Com deia el Dr. Munné, catedràtic de Psicologia de la UB, les persones són ordenades i caòtiques al mateix temps, i per això els processos d’identitat social mantenen certa impredictibilitat.

Resulta fonamental diluir les fronteres entre grups, desdibuixar-les, buscar objectius comuns i aliances per a un bé superior. Sempre volem ser la identitat guanyadora, però hem de contemplar-ho amb certa distància descreguda. Per sort, podem fer comparacions positives amb altres grups sense discriminar-los negativament. I el toc màgic l’acaba de donar un estudi del biòleg Alfonso Martínez Arias segons el qual la identitat no està al nostre ADN. Al final resultarà que era cert, que tots els éssers humans som iguals.