Eleccions i plets

Molts dels que, aquests dies, seguim per televisió el judici als polítics independentistes responsables, presumptament, dels fets de setembre i octubre de 2017, ens trobam encaboriats, al·lucinats, fins i tot repel·lits… Les opinions sobre què va passar aquells dies i la vinculació amb els acusats és la que és, i cap independentista està canviant de parer després d’escoltar fiscals o acusadors, ni cap unionista està disposat a ponderar els arguments de les defenses dels encausats ‒ni dels polítics mateixos quan declaren‒, que han volgut centrar-se en l’exercici de drets fonamentals (Junqueras) o en el compliment escrupolós del seu deure (Forn) per sobre de conviccions.

Aquestes mateixes accions, segons els acusadors, poden ser constitutives de delicte; és a dir, que el que per a unes persones forma part de l’exercici de les seves llibertats i drets democràtics per a unes altres pot veure’s com a delicte, i no d’uns delictes qualssevol, no, sinó dels més greus del catàleg penal espanyol. A la pràctica penitenciària, són les més semblants que hi pugui haver a la cadena perpètua.

El Tribunal no escolta raons polítiques; no està atent a les filosofies personals o morals, per molt que sovint la fiscalia sí s’ha embolicat en problemes doctrinals o d’exposició del dret comparat europeu, per veure si encaixa o no l’autodeterminació en d’altres països del nostre entorn. Va ser horrorosament nacionalista la pulla que la fiscalia espanyola va adreçar a la judicatura alemanya, que es va negar a extradir Puigdemont tot perquè no va veure en els fets descrits cap rebel·lió ni sedició.

Sembla que això va fer molt de mal. Però en lloc de fer reflexionar l’espanyolisme judicial, ha servit per encendre més la metxa de la repressió. I tot això sense ni voler adonar-se que el dret penal modern, arreu del món, s’ha fet a partir del pensament jurídic alemany, que ha estat el més fi i més filosòficament lúcid a l’hora de definir com s’ha de dissenyar un sistema penal garantista. Qualsevol que vulgui acabar sent professor de dret penal en una universitat, arreu d’Europa, ha d’estudiar alemany i ha de passar per una universitat d’aquell país per formar-se. S’ha d’estar molt foll, doncs, per menysprear el pensament jurídic penal alemany, a més de tancar-se als raonaments que, des que ha començat el judici, no han deixat de fer-se des de la premsa internacionals o fins i tot en declaracions del president del Parlament britànic! Tot el món es posa les mans al cap. I això que no portam ni una setmana de judici.

La tesi de la fiscalia, que serà la que probablement encarni la sentència condemnatòria, és que hi va haver un complot per escindir Catalunya de la resta d’Espanya a través de mitjans violents, que serien els de les masses que varen oposar-se a la policia aquell 1-O. Els votants resistents i pacifistes acabaran sent, torçant el raonament, aquells elements de violència necessària que exigeix el Codi Penal per encolomar els delictes més greus als encausats. Això, que no té cap ni peus ‒que fa de l’acció d’unes persones els elements per acusar-ne d’altres, i sense que entre elles hi hagi cap relació demostrable d’incentivació o inducció‒ és el que els tribunals internacionals acabaran qüestionant.

I tot això quan el president espanyol Sánchez convoca eleccions. Sánchez, l’intrèpid que es pensa que apostant-ho tot pot guanyar, com porta fent des que el varen fer fora del PSOE i finalment va imposar-se en aquella moció de censura del passat juny. Potser ha vist que el PP va curt, que s’ha radicalitzat massa i que a la manifestació de diumenge va mostrar desorientació. Deu voler pescar en la temprança, contra un PP aferrissat i uns nacionalistes que no li han aprovat els pressupostos i que no es treuen del cap el seu referèndum. Veurem què passa.