Elionor, els joves i la celebració de la desigualtat
És evident que entorn de la majoria d’edat d’Elionor de Borbó hi ha una gran operació del règim i els poders fàctics per preservar la Corona com a institució fonamental de l’Estat, atès el desgast al qual la varen sotmetre Joan Carles amb les seves aventures i Felip amb el seu posicionament polític davant la qüestió catalana. La corrupció de la família reial, en el passat i en el present, i ben segur que en el futur, ens recorden que la impunitat d’alguns també pot formar part de les regles del joc “democràtic”. És el que tenen les monarquies parlamentàries: que són, com diuen, garantia d’estabilitat (tot i que en realitat volen dir de garantia de manteniment de l’statu quo), sobretot perquè ningú pot qüestionar-les, ni prop fer-hi votar-les. Monarquia vol dir, etimològicament, govern d’un sol, d’una sola. És just el contrari que democràcia, el govern del demos, del poble. Voler juntar-les, un oxímoron.
Tot per al poble, però sense el poble, que deien els crítics a l’absolutisme… Ara ja la monarquia no és despòtica, sinó democràtica i, si la deixen, pot arribar a ser fins i tot “popular”, que per a això hi ha els mitjans del Regne, des de l’Hola fins a El País. Aquest és, en realitat, el leitmotiv del jurament de la Constitució d’Elionor: no és un ritual d’iniciació democràtica de la princesa, sinó un ritual d’iniciació per a nosaltres, per fer-nos saber que ser súbdits pot tenir el seu punt, encara que vivim al segle XXI.
N'hem sentides de tot color, aquests dies, i una de les persones que més s’ha lluït ha estat la presidenta del Congrés dels Diputats, Francina Armengol, a qui, malgrat tot, aprecii. No perquè fes servir la poesia d’Estellés –que és una poesia contra l’opressió– per lloar una princesa (Déu n’hi do!), sinó quan digué allò que Elionor de Borbó és una dona jove “propera al sentir de la seva generació”. Doncs no, presidenta. Elionor de Borbó és una membre dels Borbons, amb tot el que això implica. No té perquè ser ni millor ni pitjor que el seu padrí, però tanmateix no tendríem opció, ni la presidenta, ni tu, ni jo, a altra cosa.
Crescuda entre cotons sufragats amb els diners de tots nosaltres, Elionor de Borbó no té ni la més mínima idea de què és ser a prop d’allò que sent la seva generació. Costa molt que algú que fa anàlisi de les desigualtats hagi de callar davant aquestes afirmacions, enmig d’un acte que celebra, justament, la desigualtat. Perquè els joves i les joves de la generació d’Elionor, primer: mai no podran ser com ella, perquè no tenen “sang reial”. Segon: perquè han crescut enllaçant crisis en una societat que es descompon a un ritme molt més ràpid que el desprestigi que la Corona espanyola s’ha guanyat a pols.
Que Elionor sigui la futura reina confirma la correlació entre la llar d’origen dels pares i el futur possible dels més joves. Que ella no pugui ascendir més enllà del nivell de reina m’és una mica igual, però sí que em preocupa que per als joves de la seva generació, per a la majoria d’ells i d’elles, l’ascensor social s’hagi trencat, segons apunten multitud d’estudis. Això la princesa no ho pot entendre, perquè no ho viurà mai (a no ser que algun dia es proclami la república).
No és sols que el jovent de la generació d’Elionor estigui condemnat, ara per ara, a viure pitjor que la meva generació o que la generació anterior –llevat d’algunes falses recompenses materials temporals–, sinó que, com assenyala un recent informe de Càritas i la fundació FOESSA, el fet mateix de ser jove, com Elionor, al Regne d’Espanya constitueix en si mateix un factor d’exclusió social: si ets jove, tens una alta probabilitat de ser pobre. Amb gairebé tres milions de joves entre 16 i 34 anys afectats i afectades per processos d’exclusió social intensa i multidimensional que els impedeix realitzar projectes de vida que els permetin transitar cap a una vida adulta digna i plena. Hi podem afegir, darrere aquests, els milions que no estan en aquesta franja d’exclusió però que retarden la seva edat d’emancipació i veuen com l’horitzó d’accés a un habitatge s’allunya. I com la vulnerabilitat, que no té per què ser estrictament econòmica, es posa de manifest també amb l’increment exponencial dels problemes de salut mental que afecten les persones més joves, quan justament haurien d’estar gaudint de la vida a les totes.
Elionor i els fastos d’aquests dies són la confirmació que la igualtat d’oportunitats per als joves d’aquest país és una gran mentida, retransmesa en directe i per tots els canals a l’abast: una celebració de la desigualtat. Em conhorta, no obstant això, saber que la immensa majoria dels joves no van de monarquia, malgrat les paraules de la presidenta del Congrés. Això no resoldrà el problema, però per qualque cosa es comença.
