Elionor i Valtònyc
La Corona espanyola passa per un moment baix des de fa anys, tant pel que fa al prestigi de la institució com per la seva influència política. Els múltiples escàndols que s'han anat fent públics (primer a la premsa estrangera; a l'espanyola molt de temps després), en què es mesclen les històries d'alcova amb les estafes fiscals i un ampli ventall de delictes econòmics, van dur primer a l'abdicació de Joan Carles en favor del seu fill Felip, i després a la peculiar situació actual. Una situació en què el rei emèrit fa tres anys que viu en un país sense democràcia ni drets humans, mentre la mateixa Corona i tot el seu entorn fan grans esforços per concentrar tota la mala imatge damunt l'antany idolatrat Joan Carles, a fi de preservar la figura de Felip VI. Aquest, però, va fracassar clamorosament el 3 d'octubre del 2017, quan va decidir convertir-se en un element de part i en un rei que només agrada a la dreta ultranacionalista (que mai havia estat amiga del seu pare). Per tot això, com se sol dir, el CIS va deixar de preguntar als ciutadans quina valoració fan de la Corona, perquè les puntuacions serien massa baixes.
Ara la mateixa Corona i els seus afins veuen, en la majoria d'edat de la successora al tron, Elionor, un motiu per fer festa i treure una mica de pit, mirant de rescatar la idea de la institució com a gran actiu unificador d'Espanya, amb tota la mescla de periodisme cortesà i premsa rosa que tradicionalment envolta la família reial. Llàstima, però, que l'operació torni a ser de part, amb la dreta de PP i Vox contraposant l'Espanya ideal que se suposa que representa Elionor amb l'Espanya corrompuda del traïdor Pedro Sánchez, que s'ha venut a Puigdemont, etcètera.
Això ha coincidit amb el retorn de Josep Miquel Arenas, Valtònyc, a casa seva. Un retorn triomfal. Valtònyc va aconseguir burlar la vigilància de la policia i sortir de l'aeroport de Palma cap a un destí que tampoc ningú va saber controlar i que va resultar ser Brussel·les, primer, i Waterloo, després, on ha fet amistat amb Puigdemont i els exiliats polítics catalans. Va ser condemnat a tres anys i mig de presó a través d'una llei mordassa que els governs de Pedro Sánchez encara no han derogat, i el van condemnar, precisament, per haver cantat a ritme de hip-hop, i en el to sarcàstic que és propi d'aquesta música, el mateix que diu aquesta columna al paràgraf anterior. És a dir, res que no sàpiga tothom. La justícia espanyola va augmentar el seu desprestigi davant de la comunitat internacional emetent contra ell euroordres de detenció que van ser desestimades per la justícia belga. Ara torna en vigílies que sigui decretada una amnistia que no l'hauria inclòs, perquè la persecució que va patir no va tenir relació amb el Procés. I tanmateix el seu cas, com el del també raper Pablo Hasél, que segueix empresonat, ha posat en evidència les greus deficiències d'un estat espanyol que té una magistratura corcada d'ultranacionalisme i un sistema polític i institucional organitzat al voltant d'una monarquia corrompuda i caduca.
