Ella té poder

La relació amb Barcelona sembla la que es té amb una mare. Ningú no li coneix millor els defectes que tu i les bronques al llarg de la teva vida han sigut sonades, però si algú la critica amb traïdoria li saltaràs a la jugular per defensar-la.

S’acosten les eleccions i la campanya que denigra la ciutat amb finalitats propagandístiques és tan exagerada que pot provocar l’efecte contrari. Està clar que la ciutat afronta molts reptes i que cal recuperar impuls i ambició, però d’aquí al vell Titanic que presenten alguns candidats, aliats amb alguns mitjans fascinats pel papanatisme castizo, hi ha una gran distància.

Barcelona viu problemes que comparteix amb les grans ciutats: dificultats d’accés a l’habitatge, neteja, seguretat, mobilitat, nous estils de vida que obliguen a repensar-ho gairebé tot, però continua sent una ciutat extraordinària i resilient.

La campanya electoral serà intensa i el resultat encara és incert, com indica la nova enquesta que avui publica l’ARA. De fet, poques campanyes han sigut potencialment tan determinants com aquesta. Tots els partits s’hi juguen molt i governar la capital és un somni humit a totes les seus.

Fa vuit anys Ada Colau es va imposar per la mínima a Xavier Trias i en fa quatre Ernest Maragall i Ada Colau van empatar en nombre de regidors amb un lleuger avantatge en vots per al candidat d’ERC. Tots tres concorren de nou a l’alcaldia de Barcelona, però sembla que ara podria ser el PSC qui competeixi cara a cara amb Colau.

Respecte a l’enquesta que vam publicar a l’ARA al gener, republicans i socialistes han perdut empenta a favor dels comuns i, pel que fa a la popularitat dels candidats, Maragall és el preferit perquè polaritza menys l’electorat.

Ada Colau vol revalidar l’alcaldia per reivindicar la gestió de dos mandats, mantenir vives les expectatives dels comuns i fer de trampolí de la suma a Espanya que lidera Yolanda Díaz.

La seva estratègia d’antagonitzar la cursa amb el candidat de JxCat, Xavier Trias, és una manera de diluir la resta d’alcaldables i reduir la complexitat del debat a l’eix dreta-esquerra. Colau és feliç en campanya. Comunica bé i sap com i a qui dirigir-se.

Sobre les espatlles de Jaume Collboni reposa una de les grans esperances del PSOE de cara a les municipals i les autonòmiques. El desembarcament de ministres és i serà constant i l’alcaldable de Barcelona té l’actiu de la marca, però té el passiu d’intentar desmarcar-se d’una gestió de la qual és responsable tot i haver-ne abjurat només pocs mesos abans de les eleccions abandonant el govern de coalició. El fet que critiqui avui les polítiques a què fins ara havia donat suport, com la del tramvia per la Diagonal o les de seguretat, debilita la seva credibilitat. Collboni és avui un dels favorits a la cursa i competeix amb Trias per encarnar l’anticolauisme. L’esgrima o el pugilat del dia a dia de campanya no l’afavoreixen especialment.

Xavier Trias va irrompre en l’escenari electoral amb força. Representant l’ordre d’un senyor de Barcelona, Trias aspira a esborrar de la seva campanya les sigles i les diferències de sensibilitat dins de Junts però el calendari polític de Laura Borràs no l’hi facilitarà. El seu impuls inicial sembla estancar-se. L’exalcalde porta anys fora de la política i necessita renovar les seves propostes en positiu més enllà d’actuar d’aglutinant de l’anticolauisme.

El quart candidat és Ernest Maragall, que va veure’s perjudicat per l’efecte Trias i ara es recupera amb la frenada de Junts. Maragall apareix a només unes dècimes de l’exalcalde i pot reforçar-se en campanya. Domina els temes, té la ciutat al cap i porta quatre anys al consistori, on ha fet una oposició constructiva. La campanya el beneficia només si s’obre un debat a fons on sigui important el matís i no l’eslògan.

A la part baixa de la taula pot passar de tot, però l’enquesta indica que el PP de Daniel Sirera pot obtenir 4 regidors i que tant la CUP com Vox arribarien al llindar del 5% necessari per tenir representació política al consistori.

Barcelona pateix pel mateix que les grans ciutats europees i per algunes especificitats pròpies. La Ciutat Comtal no gaudeix del nivell d’ingressos i infraestructures d’una capital d’estat ni tampoc és una segona ciutat d’un estat descentralitzat. S’ho ha hagut de fer tota sola i, quan la societat civil es debilita i la burgesia prefereix fer caixa que invertir en transformar, es frena.

El pitjor enemic avui és la manca de competència tècnica, de cooperació entre administracions i d’abordatge dels problemes de manera estratègica a escala metropolitana.

Barcelona és poderosa i també és una ciutat sempre insatisfeta, com explica Miquel Puig al seu últim llibre.

És una ciutat rondinaire a la qual, en plena crisi d’identitat, ha de ser Bruce Springsteen el que li vingui a recordar que “Barcelona és la millor, sempre!”.