Ellen DeGeneres: no és un adeu, és una pausa
Dijous, la presentadora Ellen DeGeneres clausurava el seu programa de sobretaula a la NBC. The Ellen Show ha estat vint anys en antena, dinou temporades, l’última de les quals ha sigut una mica traumàtica. Les denúncies d’alguns treballadors que van assegurar conviure en un ambient laboral tòxic, patint abusos i comentaris racistes, han provocat una crisi d’imatge i de popularitat. L’espectacle ha perdut un milió d’espectadors des d’aleshores. Malgrat que la NBC va exculpar DeGeneres, ella mateixa va anunciar fa un any que el final estava a prop i el mes de març passat va concretar la data de l’adeu.
The Ellen Show és un talk-show que alterna entrevistes a famosos amb actuacions musicals, històries humanes, premis als espectadors, jocs i esquetxos humorístics. Tot i caure sovint en recursos una mica lacrimògens i forçadament edulcorats, ha consolidat un estil i una personalitat que ha combinat amb l’activisme LGTBIQ+. Com ella mateixa va recordar en el monòleg final, “fa vint anys va costar vendre aquest programa a una cadena, no perquè fos diferent, sinó perquè la diferent era jo”. D’aquesta dificultat n’ha fet virtut i ha combatut l’homofòbia a través del seu èxit i la normalització de les seves circumstàncies. La seva vida personal i la televisiva s’han fusionat. DeGeneres feia memòria de fins a quin punt la seva arribada a les tardes de la NBC va ser diferent: “Fa vint-i-cinc anys van clausurar la meva sit-com perquè no volien una lesbiana un cop a la setmana a la televisió. I vaig dir, d’acord. Sortiré a la televisió cada dia”. La presentadora va fer notar com, des d’aleshores, la societat ha canviat: “Al principi de fer aquest programa no podia dir la paraula gai, (...) tampoc podia fer servir el terme nosaltres perquè implicava que estava compartint la meva vida amb una altra persona. I molt menys podia dir esposa, perquè aleshores el matrimoni homosexual no estava permès. I ara no puc parar de dir esposa ”. Ho va rematar així per fer una petita picada d’ullet a la seva dona, l’actriu Portia de Rossi, que estava asseguda a primera fila.
DeGeneres va agrair a l’audiència la confiança i l’estima. Va ballar mentre passejava entre el públic que l’aplaudia. Un acte de desinhibició que servia per fer palès no només el triomf televisiu sinó la culminació d’una societat una mica millor.
La presentadora deia en el seu monòleg de comiat: “Quan vam començar ho vaig definir com l’inici d’una relació. Això no és un final. És només una pausa. Vosaltres podeu veure altres talk-shows i jo potser em trobaré amb altres audiències”. Caldrà veure com es refà d’aquesta crisi en part traumàtica. DeGeneres s’acomiadava com va començar: asseguda en un sofà veient-se a ella mateixa a la pantalla i provocant un bucle televisiu infinit. Una al·legoria del camí vertiginós que sovint suposa aquest mitjà per a les grans estrelles.
