Elogi del Black Metal

Cada cop m'avorreix més la música pop. No tota, és cert, però sí la majoria. Sobretot l’indie, i això que d’allà venc, que d’allà he sortit. Però a diferència de molts dels membres de la meva generació, no vaig voler quedar-m’hi. Mai he estat una persona gaire nostàlgica, la veritat, tot i que darrerament, a casa, ens ha pegat per reescoltar els discos de Jane’s Addiction, Faith No More i Red Hot Chili Peppers, encara que només sigui perquè al meu fill li provoca unes rialles incontenibles veure’m fer el pallasso mentre sona Give It Away. En tot cas, i amb l’edat, em sent de cada cop més desconnectat d’un estil que en els 90 implicava cert compromís amb uns principis polítics i estètics. Pots ser fatxa i escoltar Pavement, Fugazi o Sonic Youth? M’agradaria pensar que no. Ho pots ser escoltant Coldplay, Vetusta Morla o Love of Lesbian? Crec que tots sabem la resposta. També em passa que cada cop ho duc pitjor amb la suposada 'profunditat' d’un rock que no deixa de ser descaradament convencional, així que, quan em pos petardo sempre m’estimaré més Katy Perry o Dua Lipa, que no dissimulen el que són ni van de poetes per la vida. Aquí hem vengut a facturar amb escapisme pop i karaoke.

Però els estils musicals que més joia m’han procurat els darrers anys estan als marges i sovint als extrems d’aquests marges: del rock catxarrer i repetitiu de 75 Dollar Bill a l’etnicitat tàntrica de Joshua Abrams, les col·laboracions del guitarrista Bill Orcutt amb el bateria Chris Corsano i aquell directe màgic, May, que va publicar Akira Akata amb Jim O’Rourke. També hi ha el Promises de Floating Points amb Pharoah Sanders i qualsevol cosa de Jaimie Branch, que no sé si són gaire marginals, però són pura màgia.

I després hi ha el Black Metal. La meva afició pel Black Metal em sorprèn fins i tot a mi mateix, sobretot perquè, com més cacofònic, caòtic i embullat soni un grup, més m’agrada. Parl de bandes com Dragged Into Sunlight, Black Curse, Infernal Coil o Liturgy, grups que són tan aclaparadorament intensos que a estones sents que se t’està esbucant un gratacel a sobre. L’efecte final, en qualsevol cas, és anestesiant. Crec que precisament per això m’agrada: aquesta vida és a estones insuportable; una bona pallissa sònica tonifica i espavila. En el fons, és el mateix que m’atreu de Swans: després d’un parell d’hores escoltant el sàdic de Michael Gira, la gent et sembla un poc més simpàtica i tolerable.

Quant hi ha de patològic en aquesta necessitat d’escoltar música incòmoda i desassossegant i quant hi ha de simplement donar-se importància? No neg que hi hagi un poc bastant d’això segon, però és que fer-te l’interessant ha estat tradicionalment el premi de consolació dels pringats, i jo sempre he estat un pringat. Per als altres, l’admiració social, la popularitat i l’amor de les dones; per a mi, els còmics, els llibres i els discos de grups que ningú no coneixia. Tenc 45 anys i encara sent el mateix plaer revengista quan descobresc alguna joia oculta publicada en el Bandcamp d’un grup que només coneixen 200 persones en tot el món. Culpa vostra, que m’heu fet així. Vostra i de Coldplay. En el fons tot és culpa de Coldplay.