Abans de començar, una advertència: no som un neoluddita. No estic en contra del progrés tecnològic i crec fermament en les seves immenses possibilitats per al futur de la humanitat. Feta constar aquesta premissa, sí que crec fermament que no ens hem d’abocar als avenços tècnics acríticament i, molt manco, ens hem de posar al seu servei com si d’una llei natural es tractàs.
I això, precisament, és el que passa amb l’anomenada revolució digital, una part de la qual pot ser qualificada, segons Roberto Casati, com una veritable colonització desmaterialitzadora de tot el relacionat amb el text i els processos de lectura. A més del llibre físic mateix, els amenaçats són la pissarra escolar, la documentació administrativa, la correspondència i els diaris, entre d’altres. De fet, els llibres de text ja estan desapareixent dels instituts de Mallorca en favor de les tauletes.
Evidentment, aquesta migració a la immaterialitat dels sistemes binaris presenta innombrables avantatges de sobres coneguts que ara no és el moment de glossar. Entre d’altres raons perquè solen ser més visibles que no el que es perd amb el canvi.
Continuant amb el mateix autor, del qual manllevam el títol del seu interessant llibre 'Elogio del papel. Contra el colonialismo digital', el primer que es veu afectat és l'experiència lectora mateixa. La lectura en un aparell retroil·luminat, amb els corresponents hipertextos o l’organització jerarquitzada de la informació afavoreix la superficialitat en comptes de la comprensió en profunditat dels textos. Per començar, el visionat de la pantalla és molt més cansat que no el del full de paper i, per això, tendim a no arribar mai al final de l’escrit, a llegir només els titulars o, com a molt, el primer paràgraf. Però no només el cansament ocular ens empeny cap a la superficialitat, també ho fan els múltiples enllaços dels hipertextos tan de moda avui en dia, els quals ens conviden a saltar d’un text a un altre sense acabar d’assimilar el contingut de cap. Això quan no sonen alarmes sonores o lumíniques pròpies de les tauletes i els 'smartphones' que tenim entre les mans. Fins i tot la lectura lineal, pròpia d’un llibre, ajuda molt més a la concentració i a la memorització que no la de tipus arborescent, i el mateix es pot dir de la focalització en una determinada part del text característica de les pantalles. En aquest punt, ni tan sols els 'e-readers' de tinta electrònica poden competir amb el llibre físic, quan redueixen l’espai per llegir a les dues dimensions d’un rectangle de mides relativament petites, mentre amaguen la resta del llibre als ulls del lector.
La meva pròpia experiència em diu que no podré presentar aquest article, escrit digitalment amb un processador de textos, sense haver fet una lectura final en un full imprès. Aquest em permetrà detectar-hi errors que mai veuria en la pantalla. En els textos llargs, com les monografies i les novel·les, la materialitat del paper ofereix possibilitats de personalització de la lectura impensables en el text virtual. Subratllats, anotacions al marge, notes afegides, 'post-its', dates al·lusives al moment de la lectura, dedicatòries o la firma del propietari reconvertiran un artefacte industrial, com és el llibre imprès, en un producte personal i intransferible. De la mateixa forma, la prestatgeria familiar, gràcies a les tapes i els lloms dels llibres, és un permanent recordatori del que som, intrínsecament relacionat amb la nostra memòria o la de la col·lectivitat, en el cas de les biblioteques públiques. De fet, la linealitat de la lectura és una via d’escapament de la tutorialització dels algoritmes que dominen internet o de les formes jeràrquiques hereves dels tesaurus enciclopèdics. En el ben entès que el problema no és aquesta indexació, sinó la seva exclusivitat, en detriment d’un apropament lineal a la informació. Un llibre es presenta per ser llegit (i copsat) en la seva totalitat, de la primera a la darrera pàgina, al contrari que el text digital en qualsevol de les seves presentacions.
Si això és veritat, Casati es demana de forma molt encertada, per què el sistema educatiu d’Europa i de més enllà promou, sense cap reflexió prèvia, la colonització digital. Dit d’una altra manera, per què fomenta la lectura dispersa en comptes de la lectura pausada i profunda?