Elogi dels +70
1. Aquest mes de març, el Barça ha enviat una enquesta als seus socis per preguntar sobre la cosa que funciona millor del club: el futbol femení. Mira que la pila de carpetes de coses que el Barça hauria de fer més bé cada dia és més alta, però en la consulta telemàtica demanen la valoració sobre el perquè de l’assistència, o no, als partits per veure les campiones d’Europa. Quan has acabat de contestar, et demanen si vols respondre a quina àrea de Catalunya vius, si ets home o dona i “en quina franja d’edat et situes?” I et donen sis possibilitats. 18-30, 31-40, 41-50, 51-60, 61-70, més de 70. Ja entenc que als socis menors d’edat no se’ls consulti, en canvi no deixa de sorprendre que, en gran part de les enquestes, a partir dels 70 ja no es facin més compartiments... Sembla que a partir dels 70 ja entris a l’inquietant calaix de sastre de la vellesa. En tinguis 71, 85 o 94, l’enquesta ja et situa al caire de l’abisme. Més enllà, ja no hi ha res. En tens 60 i mira, encara tens una trajectòria per endavant. Però, al món dels enquestadors, quan en tens 70, tururut. En un club on 8.000 socis en tenen més de 80, en un país on l’esperança de vida és de 84 anys, aquesta limitació esbiaixa els resultats, és una falta de respecte i, sobretot, desmoralitza la població més experimentada.
2. Hi ha un grapat d’enquestes que, pitjor encara, situen la darrera franja d’edat en la de “més de 64 anys”. Quan això ho fa el CEO, d’estratificar la població fins a l’edat –més o menys– de jubilar-se, m’esgarrifo. En canvi, l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2023, publicada recentment, sí que té en compte la piràmide d’edat i l’esperança de vida. Distingeix la població des dels 15 anys fins als “85 anys i més”. Com a mínim, han donat més marge, s’adeqüen a la mitjana de vida de la població i donen una mica més de coll, i d’aire, a la persona que s’ho mira des d’aquesta talaia privilegiada. La reflexió és encara més pertinent en la setmana que hem sabut que, segons l’Idescat, d’aquí a deu anys a Catalunya hi haurà dos milions de persones de més de 65 anys. És a dir, 328.000 més que ara. La demografia no enganya i la tendència a l’envelliment de la població és evident. El 2035, el 7% dels catalans tindran més de 80 anys i, respecte a avui, s’haurà doblat el nombre de persones que bufaran les 100 espelmes.
3. Però qui és vell? La revista Nature ha publicat recentment un estudi de la Universitat de Stanford que s’atreveix a fixar a quina edat una persona arriba a la vellesa. En termes biològics, consideren que s’hi arriba als 78 anys. Després d’estudiar els casos de 4.263 persones, els científics de Stanford consideren que l’etapa de maduresa tardana arriba fins als 78, que és quan perceben que els canvis físics i psicològics esdevenen més evidents. Res que no sabéssim. O res que no percebem en les persones grans que estimem: dormen menys, tenen menys massa muscular, menys memòria, menys visió, hi senten pitjor, els ossos es debiliten, les arrugues es multipliquen i surten taques a la pell. Tots aquests canvis són imparables. I, més tard o més d’hora, a tots ens arribaran mentre anem fent la viu-viu. Perquè com sap tothom, l’alternativa sempre és pitjor.
4. En els últims anys, mentre arriben persones d’altres punts del planeta per cuidar-nos, el Diccionari també ha incorporat paraules noves referides al maltractament en aquest moment vital. Edatisme, per exemple, és un mot lleig per a un terme pitjor: és “l’actitud discriminatòria envers una persona com a conseqüència de la seva edat”. Les enquestes que aparquen els +70 a la rampa de sortida, així a l’engròs, també són un menyspreu que caldria evitar. Mentrestant, podem anar cantant aquell himne del Lluís Llach, tan bonic, de "Vell és tan bell. Quan s’obren els límits del temps, de l’art, del cant, de mi, de tu i del món. La vida".
