Elogi de la Mallorca col·lectiva

Em puc errar. Però crec que ho verbalitza el pintor Miquel Barceló a 'Perquè la vida no basta', la biografia magnífica que li va fer el jove nord-americà Michael Damiano fa un parell d’anys. El raonament és senzill: “El mallorquí, davant les múltiples derrotes col·lectives, davant la incapacitat de comptar amb un poder polític afí als seus interessos, ha entès que només hi ha un camí: la sortida individual, progressar, fer-se a ell mateix, passant de la resta”. Aquesta teoria explicaria l’individualisme exacerbat del tarannà illenc –alguns diran que consubstancial amb la nostra realitat antropològica i geogràfica–. Un individualisme amb una cara bella i una de més fosca. La bella, la coneixem: aquella cosa llunàtica, lúcida, extraordinària, del nostre caràcter, que cobra forma en un geni artístic singular. Amb aportacions nombroses i notables a la cultura catalana i europea en àmbits com la literatura o la música. Més, molt més, proporcionalment, del que ens pertocaria en una illa, en un país insular, relativament petit. La fosca té dues vessants. Una d’elles simpàtica: el contrabandista canalla o el migrant econòmic espavilat en serien els símbols –ser descendent d’andritxols em dóna 'background' per saber de què parlo–. L’altra ja no fa gens de gràcia: exemples notoris en podrien ser el cacic Joan March o el suposat mafiós BCM. Aquest individualisme ha empeltat des de sempre, tòpics al marge, gran part de la política i la societat illenques. Som italians, ja ho sabeu.

L’individualisme radical té una translació directa en un tipus de progressista mallorquí actual – molt comú entre alguns sectors mallorquinistes– que ens sona. La negativitat, el pessimisme, allò un poc miserable –perdonau-me!– de, secretament, desitjar poder dir “Jo ja ho deia! Jo ja ho sabia” l’endemà de la derrota col·lectiva. El fet de no saber treballar en equip, l’egocentrisme – mal de mals!– i la manca d’empatia. La de bones novel·les o poemaris que s’ha perdut aquest país per culpa que alguns dels que les podrien escriure han dedicat més temps a intentar dir, des de la seva individualitat quasi sempre hipercomfortable, què cal fer a aquells que s’arromanguen en el dia a dia!

Però hi ha una Mallorca diferent. La de la voluntat de treball col·lectiu, resistent, resilient, que m’enamora. Aquesta és la meva Mallorca. La dels valors del sobiranisme d’esquerres i ecologista en les seves diverses formes, interpretacions i marques –això ho deix a gust de cada un–. La Mallorca que, ara que a molts indrets se’n parla tant, ha parit una cultura municipalista i movimentista meravellosa, viva, jove. La de les regidores i regidors esforçats dels pobles de majoria conservadora que fan feina, jorn a jorn, a vegades en entorns hostils, per bastir un model nou, una manera de fer política diferent. La Mallorca dels que han estat fil conductor –roig, quadribarrat, verd i lila– amb les lluites i somnis de les generacions estroncades per la guerra i el franquisme. La dels que passaren el desert dels vuitanta, que no va ser poca cosa. La dels que ens vàrem incorporar a la defensa d’un país lliure, just, feminista i verd durant el canvi de segle, els anys que mataren Carlo Giuliani i que l’EZLN i els “Tutti Bianchi” ens fascinaven. La dels que s’han incorporat el 15-M de 2011 i després, amb tant per aportar, per renovar i, és clar, per aprendre –com tothom. La dels que transformen, la dels que intenten transformar i la dels que intentant-ho s’equivoquen. La dels que critiquen amb ànim de fer un puta país millor. La dels que volen anar més enllà. La dels que aconsegueixen una llei LGTBI pionera que els moviments socials reclamaven des de sempre. Que assoleixen una Renda Social per combatre la pobresa que forces polítiques i països en boca de tota la progressia europea no han posat en marxa. La de les anònimes i els anònims que hi han estat sempre. La dels que potser no han fet gaires cursos de comunicació política dels que s’estilen ara i potser són excessivament modestos però que són els meus herois, les meves heroïnes, perquè Mallorca és millor gràcies a ells. La d’en J, organitzant una assemblea de joves a un municipi ple de peperos rabiosos. La de na S i na O, valentes en el seu amor i en el seu projecte d’economia social, impulsant una empresa cooperativa. La de na M , que mai té por malgrat treballar en condicions difícils. La d’en B, que fa de pagès perquè sap que és la contribució més preciosa que pot fer a un món millor. La d’en D, vertebrant moviment veïnal a un barri de la meva ciutat. La d’en R, na MA i en JM, regidors d’oposició, de trinxera i de dignitat. La d’en L, que escolta i governa i pateix i s’angoixa, però cada matí sap que farà cas dels versos del poeta i servirà aquest país sense descans. Aquesta és la meva Mallorca. Que ho sàpiguen els senyors, els individualistes i els que la voldrien una província espanyola sucada per al gaudi dels rics de nord enllà.