Elon Musk i el 'revival' absolutista
Als governants sempre els ha costat acceptar els límits al poder. Quan el Parlament francès va impugnar els edictes de Lluís XIV el 1655, es diu que el rei de França i Navarra va respondre: “L'état, c’est moi” [L'estat soc jo]. L'era de l'absolutisme que va venir després a França va durar fins a la Revolució Francesa, el 1789.
Igual que Lluís XIV, Elon Musk rebutja les limitacions legals al seu poder. Per eludir la recent sentència d'un Tribunal d'Equitat de Delaware que ha anul·lat l'acord de compensació de 56.000 milions de dòlars que el magnat havia cobrat de Tesla, Musk vol tornar a radicar l'empresa a Texas, on espera trobar tribunals més complaents.
No és la primera vegada que Musk intenta desafiar el tribunal de Delaware, que és el lloc on es resolen la majoria de les disputes legals corporatives als Estats Units (la majoria de les empreses estan radicades en aquest estat). Ja va demostrar la seva hostilitat cap a la llei i cap als acords legals vinculants fa dos anys, quan va intentar deslliurar-se de l'acord per comprar Twitter. Sota pressió del tribunal, va acabar completant la transacció.
En el cas de Tesla, un accionista va sol·licitar al tribunal que revisés el paquet de compensació que ha convertit Musk en un dels homes més rics del planeta a l'atorgar-li participacions accionàries de la companyia quan compleix objectius ambiciosos.
Normalment els tribunals de Delaware es mostren reticents a revisar les decisions de les juntes empresarials, i mai no determinen la quantitat de diners que s'ha d'atorgar als directius o altres treballadors. Però els tribunals de Delaware escodrinyaran el procés de presa de decisions d'una empresa si un demandant planteja que el procés podria haver estat influenciat per conflictes d'interessos.
En el cas de Tesla, la junta està clarament en conflicte, perquè la majoria dels seus membres són lleials a Musk: li deuen les seves carreres i gran part de la seva fortuna. La junta, tot i això, va presentar el pla de compensació als accionistes. Els conflictes dels membres de la junta només poden expiar si els accionistes són informats plenament de tots els aspectes rellevants de l'acord. I no va ser el cas. La proposta que els directius de Tesla van presentar als accionistes no deia que el nou paquet de compensació diferia significativament dels anteriors; de fet, ni tan sols alertava els accionistes sobre la dimensió a la qual podia arribar la compensació.
Complir aquests requisits bàsics no és demanar gaire. Aquestes són les regles de joc per a qualsevol companyia. En aquest cas, la junta va decidir jugar completament a favor de Musk: els directius van abdicar de les seves obligacions fiduciàries.
Musk i els seus aduladors no són els únics, esclar. En les últimes dècades ha sorgit un culte creixent al voltant de la figura del CEO. A molts els tracten com els reis de l'antiguitat, i cada cop es dona més per fet que els seus beneficis i paquets de compensació han de ser del que sigui necessari perquè se sentin feliços.
Molts cops, aquests paquets de compensació ni tan sols estan vinculats als resultats. Per contra, reflecteixen guanys caiguts del cel després de canvis als mercats mundials.
Així i tot, a la majoria dels CEO els agrada que la gent cregui que compleixen les regles i acataran una ordre judicial si no poden resoldre el cas amb el demandant abans. El rebuig manifest de la llei per part de Musk són figues d'un altre paner. I pot sortir-se amb la seva perquè el sistema legal dels Estats Units permet des de fa temps que els actors privats puguin triar la llei segons la qual volen que se'ls governi sense fer front a cap limitació a la seva capacitat de fer negocis allà on vulguin.
Aquesta llibertat és comparable a un passaport diplomàtic que obre portes per tot arreu sense requeriments de visat. Com els diplomàtics, les grans corporacions, en general, són immunes a la jurisdicció local; però, a diferència dels diplomàtics, poden demandar els seus governs amfitrions per accions suposadament injustes o inequitatives.
Alguns observadors fins i tot han titllat les grans corporacions de ser legisladors per dret propi. Com que poden acollir-se o abandonar diferents sistemes legals depenent de les seves necessitats –o, com en el cas de Musk, dels seus capricis personals–, efectivament escullen les lleis que suposadament els posen un límit. La llei és el que ells volen que sigui. Segles després de la caiguda de la monarquia absolutista a gran part del món, els seus hereus han tornat, envoltats per legions d'advocats de sabates blanques, que governen com els líders suprems d'imperis corporatius gairebé sobirans.
Copyright Project Syndicate
