“A mi em semblaven gent normal”
L’onada de crims masclistes evidencia que les cadenes privades espanyoles continuen utilitzant unes rutines informatives nocives i sense ètica per informar d’aquests casos.
Dijous, a Informativos Telecinco, connectaven amb els enviats especials a les diferents localitats on s’havien produït els feminicidis. Amb el cas d’Escalona, a Toledo, on l’assassinada era una dona embarassada, es demanava als veïns que expliquessin la situació de la parella: “Tenía miedo que acabara así. Ya se lo dijo. Con él o con nadie. Que no iba a permitirle que se fuera con otro”, explicava al micròfon de la cadena un senyor que presentaven com a amic de la víctima. A Vallecas, on un home va matar la filla de la seva exparella, una veïna aportava el comentari més clàssic del periodisme sensacionalista: “Yo los veía gente normal”. A Benidorm, amb una noia que es va precipitar des d’un sisè pis, era la reportera qui explicava que els veïns li havien admès que no era la primera vegada que sentien baralles ni la primera que trucaven a la policia. Dimecres el mateix informatiu havia utilitzat el mateix protocol amb el crim de Bilbao. El presentador arrencava la notícia anunciant: “¡Este es el cuerpo de Rebeca!” sobre les imatges d’una llitera amb el cos dins d’una bossa. Una dona assegurava al micròfon de Telecinco: “Estaba obsesionado con ella. Se ve que tenía denuncias de otras chicas”. El responsable d’un negoci proper també explicava que sempre veia baralles al bar que regentaven.
A més, Telecinco ha incorporat una nova figura: els ploramorts. Vianants que passaven per allà, a prop del lloc dels fets, i els demanen l’opinió sobre els fets. A Escalona, dues dones lamentaven plenes de tristor: “¡Ya es insoportable!”, “¡Esto no hay quien lo aguante!” A Vallecas, un avi indignat comentava el fet que l’assassí hagués intentat suïcidar-se: “¡Qué casualidad! A ella sí la mata y luego lo intenta con él mismo, pero no lo consigue”. Uns altres homes també es mostraven dolguts pel cas: “Esto hay que cortarlo como sea”, “¡Esto es terrible! ¡Debe acabar!”
Les notícies també incloïen agents de seguretat i responsables sanitaris detallant l’informe mèdic: el nombre de ganivetades, les parts del cos on s’havien acarnissat i quines ferides havien resultat letals. Un manual públic, gratuït i amb garanties sobre la manera més ràpida i efectiva d’assassinar una dona.
Aquest tipus de narrativa basada en la truculència i el melodrama veïnal perpetua el terror de les víctimes de maltractaments. Recrear-se en un relat sinistre reforça la idea de solitud i d’inexistència de sortides. Els veïns i coneguts que parlen davant del micròfon són percebuts com a persones que només ho lamenten quan és massa tard. A la televisió, la violència masclista rep una atenció minuciosa quan ja no s’hi pot fer res. Un espectacle dramàtic com a clímax d’una tragèdia que fins aleshores era silent. Un missatge terrorífic i desesperançador per a qui intenta trobar una manera de fugir-ne, perquè les víctimes, abans de morir, semblaven indiferents a tothom.
