L'embolic dels plans de pensions

AdvocatAra que ens acostam a Cap d'Any i més encara amb motiu dels recents acords del Pacte de Toledo sobre la reforma de les pensions, ens trobarem una altra vegada inundats de publicitat –i potser també de pressions comercials per part del nostre banc– a fi que contractem plans de pensions (la nostra participació), els quals s'integren en els corresponents fons de pensions (les inversions del conjunt de partícips d'on resultaran les nostres pensions).

Ens en diran meravelles, mentre insistiran, en privat i amb articles als diaris, en una –per a ells segura– inviabilitat de l'actual sistema de pensions públiques. Ara bé, no hauríem de mirar primer si convenen i per a qui són convenients aquests plans de pensions?

Comencem per veure quina rendibilitat han tingut aquests plans per als partícips:

Doncs bé, segons la Direcció General d'Assegurances i Fons de Pensions, la rendibilitat l'any 2018 va ser negativa, de -3,86% de mitjana, (des de -1,67 els més segurs fins a -8,63 els més arriscats, amb -0,12 els garantits). Es podria replicar que a llarg termini les rendibilitats acumulades són positives; és cert, però s'hauria de veure quins són els guanys que s'han produït cada any i com els han sumat i comparar-ho amb altres alternatives d’inversió. En qualsevol cas, serà molt difícil trobar un fons amb un rendiment que hagi igualat la taxa d'inflació.

I ara vegem quina ha estat la rendibilitat per als bancs (entenent per 'banc' el seu grup empresarial) que ens venen el producte i que inclou les entitats gestores (societats ad hoc o companyies d'assegurances) filials del propi banc i que són les que decideixen com invertir els diners que aportam als fons.

Hi guanyen la comissió de gestió, amb un màxim legals d'un 0,80% (renda fixa), un 1,30% (renda fixa mixta) i un 1,50 % (altres modalitats de inversió). Semblen percentatges mòdics, però no ho són tant quan veim que es calculen sobre el 'compte de posició', cosa que vol dir sobre el total del valor del fons. Així, podem veure que, en el supòsit d'un fons d'un volum d’1.000.000 d'euros (xifra que prenem per facilitar el càlcul) amb una comissió de gestió d'un 0,80%, la gestora hi hauria guanyat 8.000 euros segurs, mentre que els partícips, si es tractàs de l'any 2018, amb una mitjana de pèrdues pels fons de renda fixa de l'1,67 %, haurien perdut 16.700 euros. Com es pot veure, el risc és tot per al partícip, mentre que la gestora –que gestiona les inversions i que, per tant, hauria d'anteposar als seus els interessos del partícip– té assegurats uns bons guanys.

També és a càrrec del fons la comissió de depositària, que és d'un màxim d'un 0,20%. Depositaris dels actius d'un fons són els bancs, però un banc no pot ser-ho del fons que gestiona una gestora del seu grup. Ara bé, res no impedeix que dos o més bancs es facin depositaris un de l'altre o que nomenin un tercer banc que no té gestores en el seu grup i del qual són accionistes (és el cas de Cecabank). Aquest és un joc en què ningú hi perd i podem dir que, en aquest hipotètic fons de renda fixa, el banc (depositari d'algun fons) hauria guanyat 2.000 euros més, també sense cap risc.

Però el banc encara hi guanya més; segons el casos, com a entitat comercialitzadora, cobra al partícip una comissió d'entrada (en contractar el producte) i una de sortida (en rescatar-lo).

També hi ha les despeses generals a càrrec del fons (és a dir, a càrrec del partícip): aquí n'hi trobam unes que són de tercers i també altres de les quals es beneficien els mateixos bancs: el fons inverteixen en valors i aquests valors es compren i es venen, i cada cop més es fa amb mitjancers que cobren les corresponents comissions, mitjancers que són els mateixos bancs.

Ens queda finalment una reflexió que, encara que està indirectament relacionada amb el que s'ha dit, crec que és igual d'important o més. Les entitats gestores gestionen diversos fons i si són diverses del mateix grup, tenen administradors comuns. Es troben, doncs, en una situació de múltiple representació, de manera que poden fer anar millor un determinat fons en perjudici d'un altre, segons qui vulguin o els interessi afavorir. Fins ara no he tingut notícia que la regulació legal, els mecanismes de supervisió ni les comissions de control obligatòries hagin demostrat la més mínima efectivitat.

En resum, poc rendiment i tot el risc per al partícip; i per al banc, guanys assegurats.

I quins avantatges fiscals tenen els fons de pensions?

Ens volen fer creure des del Govern que els plans de pensions tenen uns importants avantatges fiscals, però la realitat resulta molt diferent.

El que se’ns ofereix com a avantatge és que les aportacions desgraven en l'impost sobre la renda fins a un determinat límit, que ara ens anuncien que fins i tot es volen retallar.

Però realment no desgraven, sinó que ajornen el gravamen i aquest ajornament té per al partícip un cost igual de gran o més que l'avantatge.

Quan es rescata un pla de pensions, l'import, que es podrà percebre com a renda o com un capital, en tot o en part, tributarà com a renda del treball per la tarifa general de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, o sigui, tant el capital (les aportacions fetes al llarg del temps i que havien estat objecte de desgravació al seu dia) com els rendiments, i això té una doble conseqüència: (i) que els rendiments no tributaran, com els seria natural, com a rendiments de l'estalvi, que tenen un tractament fiscal molt més favorable, i (ii) que si es necessita disposar de cop d'una quantitat important, es tributarà a un tipus molt més elevat, com a conseqüència de la progressivitat de la tarifa.

I si algú mor sense haver disposat totalment dels seu pla de pensions, la quantitat que en resti també tributarà per IRPF a tarifa general com a rendiment del treball i al tipus molt més alt que en resulti per aplicació de la progressivitat de la tarifa de l'impost. En canvi, si es tractàs d'un estalvi normal, tributaria per l'Impost de Successions i quasi pertot a un tipus bonificat quan els hereus són els fills o el cònjuge.

Sense comptar que no es pot disposar dels diners fins a la jubilació o la mort del partícip, per traspassar el pla a un altre o excepcionalment en els casos de necessitat que diu la llei.

Aquestes ni són reflexions d'un especialista ni fan més que recordar coses que ja s'han dit. I voldria que alguns experts les verificassin amb les hipòtesis i càlculs corresponents i hi insistissin i en divulgassin els resultats.

Però si el que s'ha dit és correcte, si hem de fer plans de pensions en el futur, crec que ens convindria que fos amb una altra regulació legal que garanteixi els drets dels partícips i es disposi d'unes normes de supervisió i control i inspecció eficaces. I no amb un marc com l'actual, tan proper al model xilè de plans de pensions (procedent dels temps de Pinochet, que va ser llavors tan i tan alabat pels economistes neoliberals, que, tot sigui dit, són encara els ideòlegs que ens regeixen aquí i ara) i que ha portat a la misèria els treballadors jubilats d'aquell país.