ProfessoraUn test projectiu és aquell que investiga la personalitat del subjecte exposant-lo a diferents estímuls –majoritàriament ambigus i poc estructurats– per tal que projecti inconscientment les seves ansietats, conflictes o aversions. L’eficàcia del mètode es basa en el fet que sovint no veim el que hi ha, sinó el que hi volem veure, i que desxifram la realitat a partir d’idees preconcebudes i de marcs mentals prèviament definits.
En realitat, no fa falta passar el text de Rorschach –o un d’equivalent– per manifestar la nostra personalitat, sinó que les nostres reaccions davant qualsevol estímul real –una notícia, una mesura, un relat...– ja evidencien amb facilitat el nostre rerefons mental i el nostre bagatge emocional. La vida mateixa és un gran test projectiu, davant el qual reaccionam de manera diferent segons el que internament som: prudents, reaccionaris, coratjosos, insegurs, conciliadors...
Els esdeveniments de les darreres setmanes ens han exposat a un gran test projectiu global, el de la Covid-19, denominació preferible, vist l’allau de mems i brometes que ha suscitat el terme ‘coronavirus’, i que ha transmès durant setmanes una connotació banal poc ajustada a les dimensions del problema.
Les diferents regions planetàries s’hi han manifestat d’acord amb els seus marcs mentals previs i d’aquí les antagòniques reaccions d’Itàlia o la Xina, posem per cas. La mateixa amenaça ha posat al descobert concepcions, prioritats i maneres d’actuar diametralment oposades. Amb resultats també divergents, com assenyala l’OMS, que alaba les mesures preses a la Xina, on ja es registren menys contagis que a l’exterior.
En el nostre cas, diria que l’estímul del Covid-19 ha posat de manifest alguns dels nostres trets de personalitat més rellevants, entre els quals cal destacar la malcriadesa, l’infantilisme i la falta de rigor.
Impressionant el capítol que podríem dedicar a les fake news que han anat apareixent: la suposada recuperació de les classes perdudes a Madrid, el contagi de Manuela Carmena... Un bon grapat de desenfeinats capaços de falsificar documents i infografies i un exèrcit de crèduls disposats a fer córrer qualsevol rumor que els arriba a les mans.
Sorprèn que persones adultes i formades no detectin les evidències que delaten els rumors falsos: mala redacció, pèssima ortografia, disseny incoherent... i, sobretot, que no prenguin les mesures higièniques més elementals en temps de sobreinformació poc rigorosa: anar a les fonts fiables. No és creïble que t’arribi per WhatsApp una informació que no figura a la web oficial implicada ni a la teva capçalera de referència. D’aquí ve la importància de tenir capçaleres de referència...
Ho hem d’acceptar. El nou virus ens ha fet manifestar espontàniament com realment som: crèduls, poc racionals –amb tendència a les explicacions simples basades en dicotomies i suposades conspiracions–, lleters –cuñaos, que diuen ara–, indisciplinats –amb poc respecte pels experts i les autoritats– i individualistes. Tremendament individualistes.
De fet, costa explicar que la diferència entre una malaltia i una epidèmia és, precisament, la dimensió col·lectiva. En el millor dels casos, som prudents i decidim prendre mesures per no contagiar-nos, cosa, sens dubte, crucial, perquè l’extensió de l’autoprotecció ja seria un gran èxit sanitari. Però ens costa comprendre que, a més de no contagiar-nos, hem de fer tot el possible per no contagiar els altres, i que, per a això, és imprescindible adoptar una actitud racional i col·laborativa.
Deu ser complicadíssim gestionar una crisi com aquesta, on el terme mitjà entre l’alarmisme i la deixadesa és un tel finíssim i extraordinàriament subjectiu; on hi ha tants d’interessos econòmics i tants de llocs de feina en joc; on una decisió pot semblar simultàniament insuficient o desmesurada... És el gran drama de les polítiques preventives: si funcionen, automàticament ens semblaran una exageració innecessària.
Resulta clarament edificant constatar que els remeis més eficaços contra aquesta emergència global són els mateixos que contra l’altra oblidadíssima emergència, la climàtica. I que tots passen per una certa idea de desacceleració i decreixement.
Reduir la mobilitat, evitar desplaçaments innecessaris i actes massius, fer vida de proximitat, racionalitzar el consum, gestionar els recursos –sanitaris o no– de manera sostenible, cultivar la higiene –sanitària i informativa–, pensar globalment...
Austeritat i solidaritat d’una Quaresma laica –en terme de Xavier Casanovas–, que ha arribat inesperadament, però que ens pot ajudar a afrontar els ‘sacrificis’ i ‘renúncies’ que haurem de fer davant una i altra emergència. Tant de bo, amb el temps, ens semblin hiperbòlics. Senyal que hauran estat un èxit.