Emmanuel Bove

El més gran benefici personal que he obtingut dels escriptors que m’han estimat és el regal de les seves paraules, més que res en els sentits del tacte, la vista i l’olfacte, suficients per donar-me a conèixer el que sento interiorment. Els grans escriptors que m’han estimat sempre em parlen de mi. Potser, en molts aspectes, o no tants, jo ja sé qui sóc i sé què sento, però amb una insuficiència tan gran per a expressar-m’ho a mi mateix que em cal la seva ajuda admirable. Els escriptors que m’estimen m’acosten a l’essència del meu ésser, i si no aconsegueixo del tot assolir-ho, almenys m’hi atanso. Els escriptors que m’han estimat, més que cap altra cosa, m’han fet veure, contemplar, tastar i olorar la vida com si pel meu compte jo no fes res de tot això: només escoltant-los, només deixant-me embadalir per tot el que diuen i em conten i, sobretot, com ho diuen i com ho conten.

Si en algun moment la lectura esdevé per a algun lector un esforç, no ha estat així per a mi i, si en un cas de casos, en alguna ocasió, personalment, ho suposés, seria l’esforç més beneficiós de la meva vida. Beneficiós i agraït.

Un dels meus agraïments més sentits que he de fer, després de tantes lectures i relectures, és a Emmanuel Bove. Emmanuel Bove no és un autor de primera fila per a la crítica literària ni, prop fer-hi, per a la consideració popular. Encara que ho hauria de ser, i de molt. És suficient llegir una de les seves obres, potser també la més coneguda: 'Mes amis', la primera novel·la que va publicar quan només tenia 25 anys. Jo la vaig llegir per primer cop en castellà, 'Mis amigos', i va constituir un dels més grans plaers intel·lectuals que mai he experimentat. I el millor de tot és que, en posteriors i actuals relectures, el puc repetir sempre que ho desitgi de nou. La lectura de 'Mis amigos' sempre em fa recordar un cosí de ma mare que, en una ocasió, veient la malèvola actuació d’un company seu de gresca, li digué: “Si jo fos un home així com ha de ser un home, ara mateix et pegaria quatre bufetades!”. Aquest és el to semblant que usa Emmanuel Bove.

Com que crec que segueix sent més desconegut del que es mereix, esmentaré unes quantes dades biogràfiques seves. Emmanuel (Bobovnikov) Bove va néixer a París el 1898 i, després de viure temporalment a diferents ciutats europees i del nord d’Àfrica, morí a París, de la malària que havia contret a Algèria el 1945. Mentrestant havia viscut de mala manera, primer a expenses del seu pare, que era d’origen rus, i més tard a expenses pròpies. Es va casar almenys dues vegades, i tingué una filla a la qual adorava, Norah. Va viure de diferents activitats manuals i esporàdiques. Va ser cambrer. Va ser tramviari, com ho va ser el meu mentor espiritual, l’amo Antoni Marratxí: quin privilegi! Va ser taxista. Va treballar a diferents tallers mecànics. Va fer un poc de tot per sobreviure. Es va posar a escriure de molt jove. Cosetes breus. Cosetes curtes.

A 24 anys va fer a mà una col·lecció d’aquestes “cosetes” a la reconeguda escriptora francesa Colette. Aquesta s’entusiasma amb la prosa brillant i elèctrica del jove escriptor, i a instàncies seves, Emmanuel Bove publica el seu primer llibre: el ja esmentat, conegut i reconegut 'es amis', al qual es va qualificar de novel·la, encara que no era ben bé aquest el seu gènere. El llibre, que sembla que va ser, fins i tot, finalista del premi Goncourt, li va donar fama però no diners. Va seguir escrivint i malvivint de feines i escrits diversos.

Poc temps abans de morir va escriure 'La trampa', una novel·la situada a la França ocupada pels alemanys, molt diferent de 'Mes amis', tant en contingut com en forma, però també d’un valor literari incalculable per la seva intriga i angoixa, i sobretot, pel seu humor, tan polític com psicològic. Es tracta d’una novel·la cent per cent boveiana, de prosa més elaborada que 'Mes amis', que manté en tot moment despert l’interès del lector. No tinc idea de si Bove va conèixer l’obra de Franz Kafka, però aquesta, 'La Trampa', podria ben bé haver-la firmada l’autor txec. Jo m’ho vaig passar molt bé llegint les vicissituds fictíciament asfixiants del protagonista. Tot són gustos!

Malgrat tot, he de confessar que 'Mes amis' m’ha tingut sempre el cor robat. Com em passa amb els autors, i amb els escriptors, que m’han estimat, jo no he llegit tota la seva obra, de cap d’ells, perquè no hi ha temps material per fer-ho, ni tampoc el suficient estímul, però vull pensar que, en el cas d’Emmanuel Bove, encara que l’hagués llegit per complet, no hauria trobat cap text seu revestit de l’excel·lència i l’elegància pobra d’aquella primera novel·la titulada 'Mes amis'. És un relat, o un seguit de relats, prodigiós, al qual torno de tant en tant per experimentar el plaer intel·lectual de la primera lectura, sempre multiplicat per la ciència i la filosofia que proporciona el mateix fet de llegir i viure. 'Mes amis' és un llibre que es presenta nu, no desvestit, sinó nu, verge, amb una protagonista que no li cal vestir-se, a qui no li cal ni la més insignificant ornamentació per mostrar-se en públic amb tota senzillesa i naturalitat. És la delicada història dels petits detalls, de les nimietats, de les cosetes, dels fets irrellevants de la vida de tots i de qualsevol ésser humà.

Però el que emociona i commociona més d’aquest virtuós de la fabulació i del mite que és Emmanuel Bove és la seva manera de contar. José María Guelbenzu ho expressà exactament en una ocasió: frases curtes dins paràgrafs breus. On he sentit jo a dir això mateix milers i milers de vegades durant tota la vida? En el meu interior. Tots som com som, i jo no som ningú. Però sí que tenim punts de contacte que ens fan sentir més propers a uns que a uns altres. Cristóbal Serra, un escriptor mallorquí d’una raresa intel·lectual brillant, va elogiar sempre l’enorme valor de la brevetat. Peter Handke, devot d’Emmanuel Bove, degué descobrir de seguida, i sens dubte, aquest estil del narrador francès per així incorporar-lo immediatament al seu. I tants d’altres, en petit comitè i sense dir res a ningú, que han fet, fan i faran segurament el mateix.

Jo no puc ni vull deixar d’unir-me a tots ells.