Emocions pop
S’han convertit en l’enèsima moda entre els zennials i encara no sabem ni d’on ens ve. Surten a les històries que pengen a Instagram, als seus vídeos de TikTok, a les fotos que comparteixen des de l’àmbit obligat i protegit de la pandèmia que és ca seva. Són de dos colors i de tacte i aspecte amables. Tenen vuit cametes arrodonides i dues cares: una que somriu i una de trista, amb el posat moix. Són, per si encara no els heu identificat, la invasió subtil però imparable dels pops reversibles de les emocions.
La dinàmica d’ús és senzilla: segons et trobis aquell dia, gires el caparró de l’animal cap a una banda o cap a l’altra i el deixes ben visible a la foto o al vídeo on tu també surts. D’aquesta manera, sembla, els teus amics i seguidors ja saben com et sents sense haver-ho de dir en paraules. O més encara: sense que ningú t’ho hagi hagut de demanar. És, segons com, com deixar un indicador de la pressió o de la temperatura de l’habitació, amb el matís que la mostra analitzada ets ni més ni menys que tu. O els nostres adolescents. Perquè no ens enganyem: si ets boomer i no tens fills és ben probable que no sabessis que aquests animalons existien, i si ets mil·lennista és quasi segur que estàs més ocupat en altres coses, com per exemple ajuntar feines precàries que arribin a constituir el que s’assembla a un sou.
D’on surten, però, aquests pops d’aspecte inofensiu que suposadament ens permeten dir com estam amb una facilitat visual, automàtica? Són un invent més dels creadors de contingut i dels experts en màrqueting? Segons la versió oficial, resulta que no. Aquests popets varen ser creats amb fins terapèutics per psicòlegs i experts en salut mental per tal que els infants amb trastorns com l’autisme, el trastorn de dèficit d’atenció (TDAH) i la síndrome d’Asperger poguessin expressar les seves emocions. I sí, certament deuen ser útils per a persones que tenen dificultats per expressar-se a través de la parla, o per traçar segons quines abstraccions o complexitats emocionals a través del llenguatge. Són, però, una bona idea per a tots els adolescents?
Pens, a risc de passar directament del calaix dels mil·lennistes al dels boomers, que no. Perquè crec que les emocions d’un dia van més enllà del “content” o el “trist”, del “bé” o del “malament” i de tots els binarismes que valguin. M’agradaria viure en un món on els joves poguessin expressar les seves emocions, i a més ho fessin en els propis termes. M’agradaria que d’aquí a uns anys fossin capaços de dir que estan exhausts però feliços, erotitzats i deprimits, encuriosits i recelosos, enyoradissos i optimistes o tot al mateix temps. O res d’això. Perquè si la complexitat de les emocions humanes (i això, per desgràcia meva, ho constat cada dia amb la feina que faig) no sempre cap en les paraules, com ha de caber en les dues cares, simplificadores i absolutes, d’un peluix? Tenir animalons decoratius a casa està molt bé, sempre que no perdem el gust de deixar-nos agafar pels tentacles d’una bona conversa.
Sebastià Portell és escriptor