Patir pels diners

06/03/2023
2 min

Jo els sento a la ràdio, rient, explicant "fricades" pròpies de la seva generació (que si menjaven dònuts, que si se saben de memòria diàlegs de tal pel·lícula), deixant entreveure coses que fan, com ara anar a dinar, ser espectador dels partits de futbol del fill... I els sento i dic: com riuen, que feliços que són, perquè són despreocupats. I sí, reconec que aquest perfil tertulià és més masculí que femení.

La paraula no està malament: despreocupat. Algú que no en té, de preocupacions. I quines són les preocupacions, si no pagar, pagar les factures. El pis, la llum, l’assegurança cabrona vinculada al pis, que et fa no viure, i per tant, estar preocupat. I per tant, no riure. Patir, patir pels diners. Si ara algú de nosaltres digués que “la vida cada cop està més cara” podria fer-ho a l’estil Pepe Rubianes. En genèric, rient, des d'una certa distància. Vull dir: és evident que un esclau infantil no pot dir, en broma: “¿El trabajo dignifica? Los cojones”. Ha de ser un assalariat. El bromista ha de tenir marge.

Quan ara algú de nosaltres veu que li augmenta la hipoteca fins a la bancarrota, que el pou sense fons de les despeses l’asfixia, no té esma per a la broma, perquè no té esma per al gaudi. Per jugar s’ha de ser com un animal domèstic: tenir-ho tot solucionat (menjar, sexe, casa, fills...) per poder destinar estones a perseguir boles de llana, gratar-se i barallar-se de broma amb les altres mascotes. Si un animal domèstic té gana, ja no juga.

Aquests dies estem tots solucionant les vides complicades i absurdes. Em puja la hipoteca 4.000 euros l’any i, per tant, no puc pagar despeses dels nens i, per tant, és difícil que jugui amb els nens. Puc detectar sempre, sense error, la gent que no pateix pels diners. Els ho veig mentre riuen, mentre mengen, mentre juguen. Els ho veig des de la meva alerta constant.

stats