Empatia social i democràcia

Semblaria lògic pensar que una característica bàsica per a un bon polític hauria de ser l’empatia social, l’altruisme o la compassió per l’altre de líders com ara Gandhi, Martin Luther King o Mandela. Recentment han sortit dues autobiografies de dos polítics rellevants dels Estats Units: l’expresident Barack Obama i l’actual vicepresidenta, Kamala Harris. Crida l’atenció la influència de les mares a l’hora d’inculcar un sentiment d’empatia social, educada i treballada des de la infantesa, i l’aprenentatge persistent de participació social a les comunitats més properes amb experiències doloroses de lluites pels drets civils i les minories. Aquest aprenentatge els va despertar una clara vocació política per continuar desenvolupant els ideals de joventut en la seva activitat professional.

L’empatia és una disposició psicològica que ens situa en la posició de l’altre, ens hi identifica parcialment i ens activa la sensibilitat vers a la persona i la situació per la qual passa. L’‘empatia social’ és una disposició psicosocial que es projecta vers als altres, ens identifica i genera sentiments d’afecte respecte de les experiències d’un col·lectiu, ens activa la solidaritat amb les seves necessitats, desgràcies, menyspreus o humiliacions. 

Potser als EUA, si bé hi ha altres factors que han influït en el resultat dels esdeveniments, els activistes socials i les xarxes comunitàries solidàries han estat un tallafoc important per aturar l’ofensiva del trumpisme. No hem d’oblidar que la democràcia es guanya i es defensa dia a dia des de baix. 

Segons es pot esbrinar llegint les autobiografies, sembla com si l’actual i fràgil victòria del Partit Demòcrata, més que pel lideratge de Joe Biden, s’hagués aconseguit en bona part gràcies al treball de milers de voluntaris forjats a les activitats socials comunitàries per reforçar una alternativa al trumpisme. Són autèntics activistes anònims que a través d’un treball ingent de ‘picar pedra’, han aconseguit mobilitzar el vot popular de les col·lectivitats més mancades de polítiques i serveis socials, les més castigades pel covid-19 i la crisi econòmica que ha generat, i alhora malmenades pels republicans i la polarització de l’agressiu mandat de Trump. 

La confiança social dipositada en aquest treball silenciós i rigorós del voluntariat social ha reforçat els llaços de solidaritat social i la responsabilitat política entre molts sectors de la ciutadania, i ha preservat l’empatia social d’aquestes comunitats del mal provocat pel foment de l’agressivitat i la humiliació de les minories, de la generalització de les fake news i de la manipulació dels mass media i les xarxes socials controlades per la dreta extrema i per l’extrema dreta dels EUA.

Justament per aquesta raó, a més de les posicions més liberals (en l’accepció estatunidenca del mot) cal tenir presents altres formes d’engrescament sistemàtic del vot demòcrata, tot i que des d’una posició crítica, de dos grans grups: la població afroamericana, encara establerta en la minorització derivada de l’esclavatge i la racialització dels estaments més baixos de la classe treballadora, i la creixent població llatina, en bona part situada en terrenys socials semblants. La història de lluites i d’organització d’ambdues (sobretot la primera) mostren xarxes poc relacionades amb les elits, molt actives, que han aconseguit el que mai abans s’havia produït: l’ús del vot d’una manera obertament política, estratègica. El peculiar sistema electoral americà només pot acostar-se a un nivell de correspondència entre el vot popular i la representació amb la participació massiva. El moviment Black Lives Matter ha alimentat i carregat de sentit la mobilització del vot, no només el negre. Anys de lluita i organització sistemàticament ocultades en el gueto i en les criminalitzacions de dirigents (Malcom X, Angela Davis, Toni Morrisson...) han trobat una forma interessant de treballar democràticament d’una manera transversal que transcendeix i involucra molta més gent, més enllà de la pell, per arribar a una exigència de democràcia inclusiva i radical.

Avui, a Espanya, ens trobem amb una situació fins a un cert punt semblant a la de l’ofensiva de la dreta extrema i de l’extrema dreta trumpista, en el nostre cas, amb la forta ofensiva “populista” de l’ayusisme cortesà i castís de la dreta extrema associat amb el neofranquisme reaccionari, disposats a assolir el poder per instaurar l’ultraneoliberalisme, el centralisme dominador i extractiu, i el nacionalcatolicisme.

El malestar social i polític a l’actual fase de crisi del capitalisme global, agreujat per la irrupció del covid-19 i el llarg deteriorament del règim democràtic del 78, ens situen en un context de forta tensió social i política alimentada per l’estratègia trumpista castissa que fa tot el que pot per deslegitimar el govern de la majoria parlamentària, practica el neoliberalisme i l’amiguisme “sense complexos”, s’irresponsabilitza de la corrupció estructural, es nega a reconèixer les nacions polítiques de l’estat espanyol, deixa a la gran dreta judicial que copa les altes magistratures l’estratègia de contenció, i practica la ‘guerra cultural’ contra l’esquerra... fet que desdemocratitza el clima social i institucional. 

L’activisme solidari, les xarxes comunitàries i els moviments socials i polítics democràtics, són clau en la generació d’empatia social des de baix per arraconar les pulsions socials i polítiques negatives que ens amenacen. Enfront de l’individualisme egoista i agressiu, cal potenciar la tasca dels activistes compromesos amb els moviments socials i les xarxes comunitàries en què es formen empatia social i ciutadania democràtica. Les restriccions de distanciament individual per frenar el covid-19 no poden convertir-se en distància social. Cal evitar, més que mai, des-socialitzar la vida i l’opinió política. La individualització, la por i la manca de perspectives nodreixen l’elitisme ignorant en el discurs però efectiu en el control.

Àlex Miquel Novajra; Ferran Navinés i Bernat Riutort són membres del Col·lectiu Alternatives