Encadenats per les emocions
Quan la societat catalana encara no havia superat el trauma del 2017, i la duresa de la presó i l’exili havien condicionat la capacitat i la llibertat amb la qual es podia fer una anàlisi racional dels errors comesos i un inventari de reculades i d’avenços polítics, va arribar el covid per acabar de submergir l’acció política en la impotència i les emocions desbocades.
“Sento una solitud absoluta. És com una boira freda que t’embolcalla”, diu el president Quim Torra en una entrada de Les hores greus, el dietari de l’infern de la primera onada de la pandèmia de covid. Torra explica molt clarament la seva solitud, la crueltat de la realitat sanitària, econòmica i social que havia de gestionar, la manca total de previsió, la incompetència de les principals conselleries, les picabaralles de la coalició, la deslleialtat del govern central i com les seves emocions es van desbocar per la pressió de la situació.
La lectura del dietari deixa a la intempèrie el desbordament del mateix president i del Govern en les pitjors hores. “Em noto irat. A punt de perdre els nervis constantment, amb una angoixa que m’enterboleix el pensament. He de retrobar-me. Gravetat i serenitat. Estic perdent l’equilibri entre ambdues paraules”, assegura. Torra parla de “frustració i impotència”, està “decebut” i explica com es “trenca en plors”. Com demana ajuda i la psicòloga li diu: “És normal que ploris, no passa res”. Però li recomana que plori “ordenadament”.
El president, en mode ocult
Torra es mostra superat per una realitat que podria trencar qualsevol persona i explica com no té equip, com s’escridassen, com no li preparen la documentació que demana, i com tampoc té un Govern cohesionat, ni tan sols té bona informació interna -fins i tot es veu obligat a entrar en mode ocult a les reunions del Procicat-. Explica els ultimàtums a El Homrani pel desgavell de les residències fins que se n’ocupa Yolanda Lejardi. Tampoc té el suport dels seus, als quals considera immersos en la politiqueria i la “tertúlia” constant de JxCat, que el “deprimeix”. El president de la Generalitat escriu textualment en una de les pitjors jornades: “No cal apuntar res de les reunions de JxCat i del consell executiu perquè no han servit de res”.
Quim Torra no té fusta de president i, de fet, diu textualment que no entén per què l’han triat a ell. “No estava preparat per a la crueltat de la política catalana -admet-. Potser tampoc tenia l’ambició ni la força que calen. Però jo em pensava que anàvem a fer la independència i no la guerra entre nosaltres”.
La presidència de Torra ha sigut un parèntesi per al país que no es pot repetir sense caure en la irrellevància quan Catalunya necessita reconstruir-se econòmicament, socialment i políticament. Torra va ser víctima de la seva manca de coneixement de la política, de la manca d’estratègia conjunta del Govern i sobretot de la manca de veritat. Mentre que ell considerava que l’objectiu era “reprendre-ho al punt on ho havíem deixat” i defensa “la revolta real” per obtenir una independència que “s’aconseguirà al carrer”, la seva és una estratègia en solitari. A la pràctica, JxCat i ERC estaven en una fase de reconstrucció pròpia i de replegament i sabien que a mitjà termini no hi hauria força suficient per a un altre embat a l’estat espanyol. Sabien que la força social del 2017 es va desbaratar accelerant els darrers metres contra el mur, i que la nova estratègia està per formular.
El mateix?
Coincidint amb les converses avui mateix per pactar una nova coalició entre ERC i JxCat, la lectura del llibre de Torra adverteix de les dificultats: “Tot aquell espai de poder que no ocupa el partit propi tendeix a ser ocupat pel seu contrincant-soci. Per tant, tota coalició comporta una lluita diària, aferrissada i sense descans per desplaçar-se mútuament entre els partits de govern de tots aquells espais que siguin possibles”. Torra ha sigut víctima d’una coalició que no tenia objectius comuns, ni estratègia externa, però també d’un partit que el va impulsar a la presidència però no li va donar suport.
Preguntada per com va la negociació per formar govern aquests dies, una font informada respon com serà: “El mateix amb pàtina de gestió”. Esperem que s’equivoqui, pel bé del progrés del país en un moment tan delicat, encara amb milers de morts per la pandèmia i una economia a l’UCI, que l’any 2020 va caure un històric 11,5%.
Torra, que es defineix com un noucentista, expressa també la seva visió del periodisme. Entre altres afirmacions, amb aquesta després d’una entrevista: “Molt bon periodista, em cita dos cops Rovira i Virgili”.
El llibre és interessant i encara ho és més la pressa d’alguns dels protagonistes d’aquests anys per deixar escrita de manera immediata la seva versió dels esdeveniments. ¿Potser aquesta pressió pel què dirà la història els ha perjudicat en l’exercici del dia a dia de la política?