Encara no sabem tota la veritat sobre la covid

Des que els científics van començar a fer proves amb patògens perillosos als laboratoris, el món ha patit quatre o cinc pandèmies, segons com es miri. Una, la grip russa del 1977, va ser provocada gairebé amb tota seguretat per un error de recerca. Alguns científics d'Occident van sospitar ràpidament que l'estrany virus havia estat al congelador d'un laboratori durant un parell de dècades, però la majoria es van mantenir en silenci per por de ferir susceptibilitats.

No obstant això, el 2020, quan algunes persones van començar a especular amb la possibilitat que un accident de laboratori hagués estat l'espurna que va iniciar la pandèmia de la covid-19, se'ls va tractar de guillats i rondinaires. Molts funcionaris de salut pública i científics destacats van rebutjar la idea assenyalant-la com a teoria conspirativa i van insistir que el virus havia sorgit d'animals que estaven en un mercat a Wuhan, a la Xina. I el maig del 2020, quan una organització sense ànim de lucre anomenada EcoHealth Alliance va perdre una subvenció als EUA per fer una arriscada investigació sobre els virus dels ratpenats amb l'Institut de Virologia de Wuhan, ni més ni menys que 77 premis Nobel i 31 societats científiques es van alinear per defensar l'organització.

Així, doncs, la pandèmia havia estat causada sens dubte per transmissió natural: semblava que en això hi havia consens.

Però posteriorment ens hem assabentat que, per promoure l'aparença de consens, alguns funcionaris i científics van ocultar o subestimar fets crucials, van enganyar almenys un periodista, van orquestrar campanyes de veus suposadament independents i fins i tot van compartir trucs sobre com blindar les seves comunicacions per evitar que el públic s'assabentés de tota la història. I pel que fa a la investigació que s'estava duent a terme al laboratori de Wuhan, els detalls que han sortit a la llum mostren que les precaucions de seguretat podrien haver estat aterridorament laxes.

Cinc anys després de l'inici de la pandèmia de la covid, és temptador pensar que tot això és història antiga. Hem après la lliçó sobre la seguretat als laboratoris –i sobre la necessitat de ser francs amb el públic– i ara podem passar a noves crisis, oi?

Doncs no. Si algú necessita convèncer-se que la pròxima pandèmia està a només un accident de distància, hauria de llegir un article recent publicat a Cell, una prestigiosa revista científica. Un grup d'investigadors, molts dels quals treballen o han treballat a l'Institut de Virologia de Wuhan, hi descriuen com prenen les mostres de virus trobats en ratpenats i com s'hi fan els experiments per veure si podrien infectar cèl·lules humanes i suposar un risc de pandèmia. Sembla el tipus de recerca que s'hauria de fer –si és que es fa– amb els protocols de seguretat més estrictes, tal com Ian Lipkin i Ralph Baric explicaven en un article recent al New York Times. Però si et desplaces fins a la pàgina 19 de l'article de la revista t'assabentes que els científics han fet tot això en el que ells anomenen condicions BSL-2 plus, una designació que no està estandarditzada i que Baric i Lipkin diuen que és “insuficient per treballar amb virus respiratoris potencialment perillosos”. Si un sol treballador de laboratori inhalés involuntàriament un nou virus i s'infectés, no se sap quin podria ser l'impacte a Wuhan, o al món.

Una podria pensar que a hores d'ara ja hem après que no és bona idea comprovar si hi ha fuites de gas encenent un misto. I hom esperaria que les revistes científiques prestigioses haguessin après a no recompensar una investigació tan arriscada. Per què no hem après la lliçó? Potser perquè si admetem ara que aquesta investigació comporta riscos i es prenen les mesures necessàries per mantenir-nos fora de perill hauríem d'admetre també que aquest tipus d'investigacions sempre han estat arriscades. I que algú ha estat evitant admetre-ho intencionadament.

Analitzem el cas d'EcoHealth, aquesta organització sense ànim de lucre que molts científics van sortir a defensar. Quan va aparèixer el primer brot d'un nou coronavirus relacionat amb els que es troben als ratpenats i els investigadors de Wuhan es van adonar que el patogen tenia la mateixa característica genètica rara que ells volien inserir als coronavirus dels ratpenats, s'esperaria que EcoHealth Alliance faria sonar totes les alarmes. Però no va ser així. Si no fos per les sol·licituds de registres públics, les filtracions i les citacions a declarar, el món mai no s'hauria assabentat de les inquietants similituds entre el que fàcilment podria haver estat passant dins del laboratori i el que s'estava propagant per la ciutat.

O analitzem la història real que hi ha darrere de dues publicacions molt influents que, força aviat durant la pandèmia, van titllar d'infundada la teoria de la filtració del laboratori.

La primera va ser un article de març de 2020 a la revista Nature Medicine, escrit per cinc destacats científics, en què es declarava que no era plausible cap “escenari basat en el laboratori” per al virus pandèmic. Però més tard vam saber, gràcies a la filtració de les seves converses de Slack, que encara que els científics van dir públicament que l'escenari era inversemblant, en privat molts dels seus autors consideraven que l'escenari no només era versemblant, sinó probable. Un dels autors d'aquest article, el biòleg evolutiu Kristian Andersen, va escriure als missatges de Slack: “És terriblement probable que la versió que això es va escapar d'un laboratori sigui el que hagi passat perquè ja estaven fent aquest tipus de feina i les dades moleculars són totalment coherents amb aquest escenari”.

La segona publicació influent que va descartar la possibilitat d'una fuita de laboratori va ser una carta publicada a principis del 2020 a The Lancet. La carta, que qualificava la idea de teoria conspirativa, semblava provenir d'un grup de científics independents. Però en cap cas era així. L'opinió pública va saber més tard que, entre bastidors, Peter Daszak, president d'EcoHealth, havia redactat i difós la carta mentre elaborava estratègies per ocultar-ne el rastre i deia als signants que no seria "identificable com a procedent de cap organització o persona". The Lancet va publicar posteriorment un apèndix en què revelava el conflicte d'interessos de Daszak com a col·laborador del laboratori de Wuhan, però la revista no es va retractar de la carta.

No és difícil imaginar per què va començar l'intent de silenciar un debat legítim. Alguns dels defensors més acèrrims de la teoria de les filtracions de laboratori actuaven de mala fe, utilitzant el debat sobre els orígens de la pandèmia per atacar la ciència, per inflamar l'opinió pública, per cridar l'atenció. Per als científics i els funcionaris de salut pública, atrinxerar-se i vilipendiar qui s'atrevís a dissentir podia semblar una estratègia de defensa raonable.

Per això també pot resultar temptador per a aquests funcionaris o per a les organitzacions que representen evitar examinar amb detall els errors que es van cometre. Aquest autoescrutini és especialment incòmode ara, quan des de la cúpula del govern dels EUA s'estan deixant anar ximpleries antivacunes. Però les mitges veritats i els enganys estratègics només han facilitat que persones amb les pitjors intencions semblin ara dignes de confiança, alhora que han desacreditat institucions on molta gent treballa seriosament per l'interès públic.

La CIA ha actualitzat fa poc la seva diagnosi sobre el tema, assegurant que una filtració de laboratori és l'origen probable de la pandèmia, tot i que hi dona un nivell de confiança baix. L'FBI va arribar a aquesta conclusió el 2023. Però hi ha més preguntes que els governs i els investigadors de tot el món han de respondre. Per què el públic alemany no s'ha assabentat fins ara que, el 2020, el Servei Federal d'Intel·ligència va avalar la tesi d'una fuita de laboratori com a origen de la pandèmia amb una probabilitat del 80% al 95%? Què més se'ns segueix ocultant?

Avui dia, no hi ha cap evidència científica sòlida que descarti una filtració de laboratori o que demostri que el virus va sorgir del contacte entre humans i animals en un mercat.

Només una conversa sincera ens farà avançar. Com qualsevol camp amb potencial per infligir danys a escala mundial, la investigació amb patògens perillosos i potencialment supertransmissibles no es pot deixar en mans de l'autoregulació o de normes laxes i fàcils d'esquivar, com passa ara. L'objectiu ha de ser un tractat internacional que regeixi la bioseguretat, però no ens hem de quedar congelats fins que en tinguem un. Les principals revistes es podrien negar a publicar investigacions que no s'ajustin a les normes de seguretat, de la mateixa manera que rebutgen les investigacions que no s'ajusten a les normes ètiques. Els finançadors –ja siguin universitats, empreses privades o organismes públics– poden afavorir els estudis que utilitzin mètodes de recerca com pseudovirus innocus i simulacions per ordinador. Aquestes mesures per si mateixes ajudarien a desincentivar aquest tipus de recerca perillosa. Si alguna investigació arriscada és realment insubstituïble, s'hauria de fer en les condicions de seguretat més estrictes i lluny de les ciutats.

Copyright The New York Times