Encerclats per les fronteres

2 min

El final del judici del 17-A no ha esvaït a Ripoll el terrible neguit de no haver sabut veure a temps una frontera invisible entre aquells nois magribins i la comunitat que creiaque els integrava. Les fronteres són sempre escenaris de violència. Ho hem vist a Ceuta però també ho veiem en aquests desnonaments en què “policia catalana sota mandat judicial” restableix violentament fronteres que separen el públic del privat, vorejant, trepitjant, el dret a un habitatge digne. La proclamació dels drets humans que tantes Constitucions invoquen és un intent d’ensorrar fronteres encara massa sòlides en les nostres creences i valors. Les fronteres, que van ser claus per crear illes “de civilització” -separant humans de bàrbars i ciutadans d’esclaus-, que van aixecar imperis, són avui el gran obstacle per avançar en el full de ruta humanitzador traçat per la Il·lustració.

Comencen al que anomenem “casa nostra”, equipada amb una alarma i una porta blindada, aïllada de zones comunitàries que ens farien la vida més fàcil si no hi renunciéssim per evitar conviure amb veïns que sovint ni sabem qui són i arribem a mirar amb la mateixa aprensió que el sensesostre de dos portals més enllà. Continuen en la “nostra normalitat”, que fa anormal i exclou de drets bàsics qui no arriba a certs estàndards, com denuncia amb tota la força del teatre Mare de sucre de Clàudia Cedó. I es fan fortes en el gènere. En el masclisme que posa límits a la vida de tantes dones i fa tants homes minusvàlids sense la seva submissió. La violència que genera és la millor prova de com deshumanitzen els privilegis.

Haver-nos alliberat de les muralles que envoltaven pobles i ciutats no ens ha ajudat a ser conscients de les moltes fronteres invisibles -culturals, econòmiques, religioses- que són defensades violentament per protegir el nostre reducte de privilegis. En ple segle XXI vivim escindits entre una teòrica defensa dels drets universals i una pràctica defensa dels privilegis: dels “drets per a uns quants”. Només la dreta extrema els reivindica obertament. La majoria social prefereix creure que defensar fronteres (i privilegis) és cosa dels poders econòmics i polítics. I no és cert: no hi ha “poders” cruels i egoistes i “gent” empàtica i generosa. Hi ha uns polítics que, al marge que tinguin poca o molta qualitat humana, saben que la majoria de “gent” els exigeix que defensin els seus privilegis, per molt que la que surt al carrer, s’organitza i es manifesta sovint sigui molt més solidària.

La defensa violenta de les fronteres, dels privilegis, és tan humana com humanament insostenible. També, i sobretot, com a part que som de la Natura. La Terra està dient prou havent-nos donat prou temps perquè hi aprenguem a viure. I aquest aprenentatge també passa per liquidar fronteres i privilegis. Ja hem après que som part dels éssers vius i que els cossos celestes no giren al voltant de la Terra. Hem d’acabar d’assumir que som una petita part del Tot i no pas el seu centre: per deixar de veure la mort com una gran tragèdia i per sobreviure com a espècie.

Albert Pla Nualart és lingüista i escriptor.

stats