Encertar el camí enmig de tanta boira
Al seu darrer llibre, Yanis Varoufakis parla de la necessitat d’articular un nou discurs que doni resposta als reptes que té plantejats el món actual, però també alerta de la dificultat que aquests nous programes polítics puguin penetrar en la boira que crea el mateix sistema perquè sigui “impossible parlar del que realment importa”.
Vivim moments de gran confusió. Hiperinformats, hiperestimulats, hiperventilats... L’accés il·limitat a tota casta d’informació genera la ficció de llibertat informativa, i la gestió directa de les xarxes a través dels perfils personals crea la il·lusió de control comunicatiu. La possibilitat de reaccionar penjant una simple icona ens fa sentir actius, participatius i altament reivindicatius.
L’scroll compulsiu genera el miratge d’una informació completa i contrastada; uns quants clics des del sofà, l’agradable sensació d’haver fet el que calia. En tornar a connectar la pantalla, nous estímuls esborren el que fa no-res ens havia semblat tan transcendent.
No hi ha procés ni concepte que no estigui en perill de ser absorbit per la força de la confusió general. I, segurament, com més energia i emotivitat genera una idea o una causa, més vulnerable pot arribar a ser davant la dispersió, la banalització i la sobreexposició.
Està per veure quin serà el gran cavall de batalla de la legislatura, però el debat sobre el model turístic té molts de números. I tendria molt de sentit, perquè la mirada crítica sobre el turisme forma part de “la tradició cultural autòctona”. Basta pegar una ullada a la generació dels 70 o repassar la llista de les grans manifestacions del país.
Ara, gràcies a la saturació, el debat s’ha “democratitzat”, perquè poques coses provoquen tanta unanimitat com quedar atrapat en un embós de camí a la feina o a la platja. La malsofridura en aquests casos és transversal i universal, i compartida per tot l’espectre ideològic. En un embós no hi ha agnòstics.
La cosa va començar bé i precedida per les grans manifestacions canàries, extraordinàriament ben enfocades: accés a l’habitatge, precarietat laboral, agressivitat econòmica, vulnerabilitat social... La translació mallorquina també va encertar l’enfocament –l’habitatge– i amb el lema –‘Mallorca no es ven’–. En temps rècord i pràcticament sense estructura prèvia, es va saber catalitzar un sentiment col·lectiu i sortir al carrer de manera –numèricament, anímicament i generacionalment– significativa. Ara, però, caldrà surfejar la boira.
El camí serà llarg i la infoxicació, intensa. Especialment d’ençà que el govern conservador s’ha passat de bàndol. És un escenari insòlit. Els nivells de desconcert, de populisme i d’antillenguatge poden acabar col·lapsant per saturació. Convé mantenir la calma i conservar la visió general. Grans moviments a camp obert. I, en la mesura del possible, evitar ocurrències i fricades.
Davant el gran gir de guió del PP, s’ha de reconèixer la fermesa i coherència tant de Vox com de Carolina Domingo, presidenta de Pimeco, recordada per la gran frase de “Gràcies a les terrasses, la ciutat ha recuperat el passeig del Born”. És realment entranyable aquesta fèrria defensa de la massificació turística per part de Vox i de Pimeco, sempre tan sensibles a les essències pàtries i als valors més tradicionals. El turisme no es toca.
Per això, don Fulgencio va amenaçar de rompre el pacte a Cort i Manuela Cañadas va excitar la parròquia dient que els mallorquins ja no podíem pretendre anar a la platja com abans.
Em pensava que la resposta seria que això no anava d’estar ample a la platja, o d’arribar còmodament en cotxe a la caleta, o de no haver de reservar taula a la pizzeria. Era el moment d’enfocar bé i recordar que això va d’emergència habitacional –a Eivissa s’ha arribat a llogar un balcó per viure-hi–; dels mil vols diaris amb què l’aeroport de Palma ha arrancat el mes de juny; del Decret de ‘simplificació administrativa’ de la Sra. Prohens que amnistia centenars d’infraccions urbanístiques, elimina la Comissió Balear de Medi Ambient i autoritza megamansions i grans aparcaments en sòl rústic; de la insostenible demografia de les Balears que creix 54 persones cada dia; de l’alarmant caiguda del nostre PIB per càpita des de fa més de 20 anys; dels 20 milions de turistes que arribaran el 2024 mentre el 21,5% de la població –252.000 habitants– es troben en risc de pobresa o d’exclusió social; de la impossibilitat de cobrir els serveis essencials...
Però ja veig que no. Ara la marca més visible és el ‘Mallorca Platja Tour’ i l’acció més reivindicativa, disputar als turistes els m2 alíquotes d’arena. No sé si la portaveu de Vox va ser conscient d’haver desviat de manera tan ostensible el rumb del moviment contra la massificació turística. Pot estar ben contenta.