Els enderrocs de la Sagrada Família
La Sagrada Família ha demanat llicència a l’Ajuntament de Barcelona per a iniciar la façana de la Glòria, i això m’ha animat a repescar algunes reflexions que havia fet fa molts anys sobre els entorns del monument.
La Sagrada Família és la polèmica preferida de moltíssimes generacions de barcelonins, i jo hi passo sovint per sota a tocar dels fonaments, perquè el túnel de l’AVE (també una discussió molt dramàtica en el seu moment) circula pel carrer Provença.
Els voltants de la Sagrada Família estan molt consolidats (fa anys que s’hi ha anat edificant), però el planejament vigent preveu l’enderroc d’una franja ampla de finques davant de la seva façana principal. És el que els plànols mostren en color taronja com a clau 14a i en color verd com a clau 17/6: equivalen a 300 habitatges afectats per la transformació en zona verda i uns 600 més pendents de regulació específica. És evident, però, que el que diu el planejament no té cap sentit i que caldrà resoldre les afectacions urbanístiques d’una altra manera. Parlem de centenars de veïns que viuen amb incertesa i d’afectacions que degraden el teixit edificat condemnat fa molts anys. Ara dibuixar una alternativa més viable és una oportunitat per afrontar les externalitats del turisme massiu i convertir l’entorn en un tros de ciutat una mica més decent.
La transformació de l’entorn de la Sagrada Família requereix sensibilitat: s’han de pensar els accessos sense trencar amb la lògica de l’Eixample, posant en valor els interiors d’illa i mantenint la cadència entre mançanes, passatges, patis interiors i alçades harmòniques. Procurar esborrar les preexistències només generaria un pastitx indigne dels temps actuals. Els fronts dels carrers Marina i Sardenya i els seus darreres, amb galeries desordenades i patis irregulars, s’han de preservar perquè també tenen ja, passats uns anys, un cert valor patrimonial, de paisatge urbà unitari.
Però, sobretot, els accessos a la Sagrada Família tenen potencial per generar un recorregut més complet, que permeti desfer aglomeracions. Cal dir que des del nou Parc de les Glòries fins a la Sagrada Família, passant pel recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau, es pot arribar al mirador dels Tres Turons, i explicar que Barcelona és Gaudí i, alhora, el barri del Carmel. La manera de fer de la burgesia, l’església i la monumentalitat conviuen des de fa dècades amb la informalitat i l’autoconstrucció. És més completa la lectura de la ciutat quan es fa des d’aquesta doble perspectiva, la de la ciutat monumental i la dels barris de la gent que va construir precisament aquesta monumentalitat. Pensar en clau de línia (recorregut) en lloc de punt (monument) ajuda a mitigar l’afluència massiva dels turistes, que es poden moure a peu en lloc d’estancar-se en una sola cantonada.
Gaudí va concebre la Sagrada Família perquè es pogués veure des de les diagonals, garantint sempre la percepció de dues façanes. Aquesta idea ja va ser recollida en el Pla d’Enllaços del 1917, que proposava espais al seu voltant que afavorissin aquesta perspectiva. Mirar-se la Sagrada Família només frontalment és una bestiesa fruit de l’obsessió per l’ordre dels totalitarismes.
L’urbanisme ha esdevingut una disciplina tan tècnica, tan dependent de l’aprovació de decrets, tràmits, plans i estudis econòmics, que fa temps que la ciutat va posposant la presa de decisions projectuals i compositives dels entorns de la Sagrada Família amb noves idees. Tornar a dibuixar, pensar en les vistes, en els itineraris i en la convivència entre usos quotidians i turisme em sembla un projecte apassionant per a una ciutat com Barcelona, en què el sector de l’arquitectura pot fer propostes urbanes significatives.
Objectivament, el barri de la Sagrada Família és un dels més densos de Barcelona. En clau veïnal és difícil entendre que calgui dissenyar accessos per a una edificació que genera milers de visitants (i ingressos) sense tenir en compte les dotacions per a espais comunitaris a nivell de barri. Però és que no és incompatible una cosa amb l’altra: fer lloc per al centre de visitants de la Sagrada Família implica necessàriament pensar com fer lloc per a habitatge protegit, espais educatius, CAPs, allotjaments per a gent gran i centres cívics i d’entitats. Es pot fer tot alhora.
De moment, quan els vianants caminen per la Diagonal, hi ha una imatge simbòlica: una petita obertura entre dues finques residencials de cinc plantes al carrer Aragó, condemnades pel planejament vigent, amb un cartell blau que diu: "Parking Manhattan". I al fons, en segon pla, s’erigeixen la Sagrada Família i les seves grues. L’escala micro i l’escala global, en una sola foto. Benvinguts a Barcelona!
